7 d’agost de 2017

Curiosità infinita

House Keats-Shelley. Foto: E. Boada
Da bambino pensavo che il mondo fosse più piccolo, e questo non era un ostacolo per sognare: era il tempo della TV in bianco e nero, per giocare con le figurine del Far West e per immaginare un futuro come pompiere o forse come astronauta. Non cosmonauta, astronauta: alla TV del "dopo dittatore" ancora si parlava più di Neil Amstrong che di Yuri Gagarin. In mancanza di un astronauta spagnolo di riferimento. Per fortuna sono cambiato, non mi vedo a lavorare come astronauta o in una riserva india all'interno dell'America facendo Daniel Boone o il Generale Custer.

Si mangia, si cresce e si vive, e l'adolescenza non perdona. Né l'adulto né il bambino. Adesso è possibile per me capire questa cosa del paradiso perduto, quest'idea di un mondo confortevole e in pace. Curiosa idea! Da bambini si preferiva l'azione, adesso non sempre perché la teoria vince. Penso che la curiosità infinita rimanga ancora oggi, come rimane la tenerezza. E con curiosità e tenerezza il futuro è aperto.

2 d’agost de 2017

La Joncosa del Montmell, entre la vinya i el bosc de les arrels

L'església de la Joncosa del Montmell. Foto: Eduard Boada
Remenar arxius a voltes et porta a destins inesperats. Per això dies després de la troballa em calço les sabates de caminar i amb un cop de cotxe em planto amb mons fills a un poble per a mi del tot desconegut; a uns tres quarts d'hora de Tarragona.

Segle XVIII. La Maria Ventosa i Bella va néixer al mas d’en Guerra, al terme de Vila-rodona­. La Maria era de la nissaga dels Ventosa de la Joncosa de Montmell. De fet la casa pairal d'aquesta família encara existeix i avui allotja l'ajuntament. És Cal Ventosa, una de les primeres cases alçades en aquest petit poble del Penedès, el lloc on vaig fer cap. Vaja, que la Maria deuria ser de casa bona, un bon partit.

Ja a La Joncosa del Montmell pregunto a una senyora gran i m'il·lustra sobre els últims Ventosa: van vendre la casa fa anys i van acabar marxant a viure a Barcelona, qui sap on. Si m'interesso per tot això és perquè la Maria Ventosa es va casar a Nulles amb el Josep Pallarès. I a Nulles van tenir la Rosa, una de les meves vuit rebesàvies. Sí, tots en tenim vuit, de rebesàvies.

Deixem enrere Cal Ventosa –que estava tancat i barrat– i ens proposem xafar una mica el poble i el terme. Noto que caminar pel territori d'on procedeix aquesta branca perduda dels meus avantpassats em dóna força. Recorrem el poble sense rumb i anem fins a l'església. És al defora, tocant la falda de la serra del Montmell. Em criden l'atenció les arcades que encara s'hi alcen davant; són les restes d'una església nova que mai es va acabar.

Poc més amunt s'acaba el carrer i comença un camí envoltat de vinyes. Trenquen a la dreta i ens endinsem per una zona d’horta i regadiu, entre la font de la Volta i la bassa del Camí. Allí un home gran que ja plegava veles de treballar a l'hort i portava una ferrada amb hortalisses ens indica per on hem de seguir, ja que el camí es desdibuixa quan l'horta dóna pas a noves vinyes.  Anem a petar a la carrerada de Torrossolla, la típica pista practicable en cotxe. L'abandonem un parell de cops, per arribar-nos a dues barraques de pedra seca. En la primera –envoltada de vinyes–, em fixo en una ampolla de cava que algú ha encastat en unes pedres que amb el reflex del sol agafen tonalitats verdoses. L'altra barraca és a mà esquerra, ja a més desnivell. Està més deixada i la sorpresa és a l'interior, un sofà rònec i altres andròmines que no aporten gens de glamur. Tornem al camí i seguim. En això que baixa un grup de tres o quatre persones. I la meva sorpresa és que ma filla els saluda. Vaja! Al poble desconegut ma filla ja hi coneixia algú!  

La Joncosa del Montmell. Foto: Eduard Boada
A mesura que avancem, la vinya deixa pas al bosc i una mica més enllà del camí que mena a Cal Bullanga una serp d'un verd llampant s'espavila a amagar-se, ja deu conèixer prou com les gastem els humans. Trenquem a la dreta per un camí dels que m'agraden –ombrívol i no apte per a cotxes–. Aquest camí permet tornar al poble per una mena de ruta circular que et salva de tornar sobre les teves passes. El nou camí fa cap a la partida del camp de la Creu, d'allí a la carretera i entrem al poble per l'entrada on hi ha la piscina i els camps d’esport. Queda poca llum solar i l'ambient és relaxat. Gent jugant amb la pilota, d'altres fet-la petar... i jo passant via amb mons fills cap al cotxe. Ara ja coneixem la Joncosa de Montmell, on hi hem anat tornant.


Passats uns dies caminava per Tarragona. Era un diumenge després de dinar i massa gent pel carrer no hi havia; en això Tarragona té un punt rural. Just davant d'on s'alçava la caserna de la Guàrdia Civil m'aturen un parell de noies. Eren estrangeres. Em pregunten –en un castellà prou digne– pel convent de clausura de Santa Clara, el darrer que queda a Tarragona. Elles hi havien d'anar. Com que no s'aclarien massa, una treu el mòbil i clica Google Maps: la pantalla assenyala La Joncosa de Montmell. Vaig flipar. Elles tampoc havien sentit a parlar mai d'aquest poble i la Maria Ventosa no crec que hagués parlat mai amb cap dona estrangera.  


Nota: Pel que fa a Mont-roig almenys he pogut documentar un vincle amb la Joncosa del Montmell ja que l'any1706 Rafael de Torrell, cavaller donzell de Mont-roig, pagà un albarà al pagès Joan Vidal, de la Joncosa del Montmell, però potser aquesta sigui una altra història. O no.

25 de juliol de 2017

Eth Pònt de Rei



Foto: M. Solé. Perseguits i salvats.
El pas fronterer del Pònt de Rei és a pocs quilòmetres de Bausen, Pontaut i Canejan, al sud, i d'Hòs i Melles, al nord. Permet creuar el riu Garona, deixant a banda i banda els estats espanyol i francès. Sembla que el pont va ser obra del rei Renat I el Bo (1409-1480), per bé que de l’original no en queda ni rastre. Durant anys sovintejat per gendarmes i guàrdies civils, avui la frontera es desèrtica, a poca distància d'edificis abandonats que ja comencen a apuntar runa, com l'hotel "Deux Nations", nom que no crec que faci referència ni a la nació occitana ni a la catalana. Sigui com sigui avui la frontera estatal no ha deixat d'existir, i policies amb braços com a cuixes armats amb metralletes de tant en tant munten controls a la carretera de Les, quan ja sembla que la frontera ha quedat enrere. 

Pònt de Rei
Teresa Pàmies (1919-2012), en una de les seves cròniques a Matins de l'Aran (1982) ens parla del Pònt de Rei–: "En aquell indret de la Vall d'Aran és fàcil el pas de la frontera. Presentes el DNI i llestos. El camí és pla i el cotxe de línia et deixa davant les duanes", això li explica a un jove basc que havia fugit de la caserna de Vielha per no haver de fer el soldat. En ser conscient de la delicada situació l'escriptora li aconsella passar la frontera "per alguna escletxa del bosc, pel riu Garona nedant". Diu Pàmies: "En lloc de dir-li que tornés a la caserna vaig aconsellar-li que fer allò que ell havia decidit: agafar l'autocar i plantar-se a Pont del Rei; tractar d'entrar a França". En aquest llibre Pàmies fa d'altres referències al Pònt de Rei, com a punt de partida o destí d'una de les línies de la companyia d'autobusos que ha popularitzat Pep Coll amb L'abominable crim de l'Alsina Graells (1999): "L'empleat de l'Alsina Graells li aclarí que per etrar a França hi ha policia francesa i que ni els d'ací no deixen passar la frontera sense el DNI al dia". No és un tema menor el prestar atenció a la caducitat des documents a fi d'estalviar ensurts: "En arribar a Pont del Rei ens van demanar el DNI, de primer els policies espanyols, després els francesos, aquests més primmirats que els altres. L'home de la boina va tenir sort, car els uniformats no s'adonaren que duia el carnet d'identitat caducadíssim. Entràrem plegats a França. El primer poblet francès era Fos, però abans, tocant a la Duana hi ha un cafè una mica tronat on vaig ésser convidada a un refrigeri pel senyor del monòleg". pelq ue fa al trajecte en l'Alsina Graells, Pàmies escriu: "L'estat d'aguait no ens permetia gaudir del paisatge que, de Lés a Pont del Rei, ofereix imatges de pradells, boscos i llogarets penjats, com ara Canejan i d'altres que en matí tan clar i transparent valien el trajecte"

En un poema que li dedica al pont­, l'escriptor Mateu Janés i Duran (1896-1974) a De sobirans indrets (1966) diu: "Del bell congost que tu traspasses, / del riu brillant que els peus et besa, de tu, que em brindes pels meus somnis / l'enllà del món a via plena, / breu Pont de Rei, m’enduc la joia /  que em besarà alguna hora esquerpa". Encara que Janés no anava cap aquí, a mi em fa pensar en la gens bucòlica joia dels jueus que fugien dels nazis per aquest pont, o la dels qui fugien del franquisme... o la dels maquis que van desitjar que fos un pas segur cap a una Val d'Aran alliberada.

21 de juliol de 2017

La via Etnea

Un servidor a les escales del Teatre Romà de Catània. 
Caminar per dins de l'obra de Franco Battiato té aquestes coses, que un dia et decideixes a anar a escoltar-lo, a olorar la seva màgia i entomar la seva paraula i la seva música. Voilà, Vueling i a la feina: quatre dies per resseguir Catània sense cap altre pla que la improvisació pura i dura i l'anar a escoltar il maestro a Viagrande. Aquest poble, al peu del volcà Etna, va acabar feliçment desbordat per uns deu mil seguidors. Battiato jugava a casa! 

El meu punt de referència a Catània: la via Etnea. Sembla que t'hagi de dur a l'infinit. Allí em dirigia amb l'Alibus, que per quatre euros t'acosta de l'aeroport a la ciutat. Quan viatges sol et pots permetre algunes llicències. Salto en sec del bus! He vist una Feltrinelli, i feia temps que no m'hi perdia en una d'aquestes llibreries. M'hi estic l'estona justa per fer un primer filtratge i endur-me un parell de llibres sobre la ciutat, la guia literària de Massimo Schilirò i una guia turística d'aquelles que et vas trobant per tot arreu. Ja tornaré. I és que sense saber-ho havia baixat a ben aprop de l'hotel on m'hostatjaria, el San Max de la via Etnea 329. Crec que si no hagués sigut per la llibreria m'hagués passat segur de fermata. Les llibreries sempre et salven.

La via Etnea. 
La via Etnea arrenca de la piazza del Duomo, on un simpàtic elefant de lava negra amb ullals blancs sembla condemnat a suportar el pes d'un obelisc egipci procedent del circ romà.  Li diuen el liotru, i el vaig conèixer en la pitjor hora: la del sol solet. Elefant i obelisc s'integren en una font –la fontana dell'Elefante– que simbolitza els dos rius de Catània. Més enllà d'evocar la derrota del rei Pir, l'elefant avui és testimoni dels centenars de persones que cada dia s'hi asseuen per esperar algú o senzillament reüllar la plaça o guaitar el mòbil. L'elefant és el símbol de Catània, el trobem a l'escut del municipi i dels seus principals equips de futbol.

Potser el personatge més peculiar amb qui vaig topar a la via Etnea és en Marco, un barbut mig sicilià mig danès que viu en un casalot ocupat. És un habitual de la via Etnea, per on treu a pasturar cabres, gossos o porcs. No en té prou amb el jardí de casa i els catanesos ho saben, ja que sembla que ni s'hi fixen quan el veuen pel carrer amb la  seva particular corrua d'animals.

A tocar de l'Etnea hi ha una de les tres llibreries de Catania Libri, la del viale Regina Margherita. Si la Feltrinelli és com un gegant, Catania Libri és de la teva mida, una llibreria com les de sempre. Vaig sortir-ne amb I Malavoglia de Giovanni Verga sota el braç. Giovanni Verga és un dels escriptors cabdals de Sicília, en català l'ha traduït Miquel Llor. L'endemà vaig visitar la seva casa, i també la del gran compositor d'òpera Vincenzo Bellini, a qui també se li ha aixecat un monument en una de les places que travessa la via Etnea. He xalat visitant aquestes cases, són una manera tant diferent d'apropar-se a la segona ciutat de Sicília...  Però tornem a la llibreria del viale Regina Margherita: el que no m'esperava és que m'hi coneguessin! Resulta que amb la llibretera hi havia estat parlant la nit abans a la festa que organitzava el Partito Democratico als jardins de la Villa Bellini, també a la via Etnea. Vam aprofitar per tornar a incidir en les nostres diferències amb el partit de Matteo Renzi, que al setembre visitaria Catania i que després se la fotria –i forta– en el referèndum constitucional. Sicília va ser un dels llocs on més gent va votar no, amb més d'un 70 per cent de vots en contra de reformar la constitució i –entre d'altres coses– recentralitzar l'estat eliminant les províncies. L'Italia che dice Sì va fer aigües, especialment per la perifèria i Renzi va plegar. Povera patria, que canta Franco Battiato.


Moment de l'assaig de Franco Battiato a Viagrande, abans del concert.


Amb temps li havia preguntat a Francesco Leonardi –l'alcalde de Viagrande– quina seria la millor hora per agafar posicions i veure bé il maestro Battiato. Em va dir que les quatre de la tarda, i allí estava jo, al davant, gaudint dels assajos, de la gent i del concert. Però aquesta ja és una altra història. Em va costar més de dues hores tornar a la via Etnea, deurien ser les dues de la matinada. Per sort meva, a aquella hora a Catània no vaig tenir problemes d'aparcament.

20 de març de 2017

Josep Santesmases: Veure el món des de l’agut

Josep Santesmases fotografiat a Vila-rodona.                           Foto: E. Boada
“Les arrels sempre les mirem des del present”

A “El móndes de l’agut” (Arola Editors) Josep Santesmases i Ollé ens convida a descobrir el puig més emblemàtic de Querol, el de Montagut, i a acompanyar des d’allí la seva mirada sobre el Camp de Tarragona. Una mirada que es dirigeix des del seu paisatge més íntim a tota aquesta terra que, en paraules del poeta de Vila-rodona, “és d’una sola llengua criada entre valls i muntanyes”, ja que si no fos així seriem “cecs entre terres germanes”. No en va, des del seu món agut Josep Santesmases ha esguardat amb diverses mirades la cruïlla que assenyala el Mon Caro, la mallorquina Serra de Tramuntana o els Pirineus.

A “El món des de l’agut” llegim un polifacètic Santesmases que no es conforma només a guaitar, va més enllà i escolta la terra, i amb ella la gent. I ho fa amb una mirada amarada de sinceritat amb ell mateix i amb el país. Santesmases, en aquest primer llibre de poesia ens recorda que la  memòria a voltes esdevé tristesa llunyana, però que el sol es continua encenent i –malgrat tot– les cuques de llum ens continuen il·luminant el present.

Si miréssim el món amb ulls d’excursionista seriem una  mica més feliços?

Jo crec que el món s’ha de mirar des de moltes perspectives. El que si que crec que és important és saber mirar el món amb ganes de que no ens el deixem perdre. A vegades ens han venut el futur i el present com la destrucció. Ho hem vist amb aquest creixement que hi ha hagut. Aquí al Camp de Tarragona, per aquí a la vora, ja havia sortit a la premsa que s’hi volia fer un camp d’aviació per a mercaderies.  Clar, arriba un punt que dius... bé, potser que tinguem uns altres ulls. Jo crec que no cal tant, no cal tot això. Siguem una mica més raonats i amb una mica més de sentit comú. Home, també tothom vol tenir la casa neta, endreçada, amb uns mobles ben bonics i amb uns quadres ben macos. Doncs amb l’entorn és el mateix.

I aquest entorn aquest territori, cada cop és menys nostre?

Avui conviuen moltes coses. Hi ha gent que té una cultura que en podríem dir universal. És a dir, li agrada la mateixa música a un xaval d’aquí que a un d’Estats Units. Si només ens quedem amb això llavors ja no ens importarà tot el que tenim al costat. Que jo no dic que no pugui ser, però si no tenim la visió envers el món aquest que trepitgem, allà on n’hauríem de treure els productes agraris, allà on vivim, allà on tenim la família, allà on tenim els amics, allavorens tot el que ens van bombardejant i que ens van abocant al damunt és aquesta globalització; a vegades molt banal, de productes de baixa qualitat. Jo sempre penso que la cultura és inversió i és rendibilitat. Perquè a una persona culta no se li acudirà sortir aquí al carrer i destrossar no-sé-què, i generarà uns recursos econòmics molt més rendibles i molt més assenyats.

A El món des de l’agut també parles de la llengua i dels topònims. Explica’ns això de que de topònim només n’hi ha un.

Això és una cosa que he anat rumiant, sobretot quan diuen. És que aquí hi ha dues llengües.  Bé això de dues llengües ja queda molt curt, almenys aquí als pobles ja n’hi ha tres com a mínim. Clar, quina és la llengua... la llengua pròpia...  És que és claríssim! Quins noms tenen les muntanyes? Quins noms tenen els camins? Quins noms tenen els pobles? En quina llengua estan? Clar, això és claríssim. Com és claríssim que durant segles s’han destinat molts diners, moltes persones i moltes ganes a que això no fos així i que la llengua anés reculant i anés tenint aquesta consideració de segona. I això se’m va acudir allí dalt, pensant.  Sobretot quan mires el paisatge. Si et mires tu i vas dient, com es diu aquella muntanya? Montseny, Montserrat, Montmell, Els Ports. Els topònims només parlen amb una llengua.

Els topònims romanen, la gent no sempre...

En aquest sentit m’he referit més a un món que s’ha despoblat. Hi havia moltes masies, hi havia l’església parroquial que denota que era una església amb uns certs recursos perquè a dins realment és maca, com a estructura. Comença amb una porta romànica, hi ha tota una estructura gòtica. Evidentment aquell món ja no tornarà. És com aquell poema en que parlo de la restauració de l’església. Fins-i-tot i ha uns fons per poder-la acabar de restaurar, però mai es tornarà a restaurar la vida que hi havia allà en aquells murs, i evidentment la parla d’aquella gent ja no la tornarem a trobar, perquè segur que parlaven amb aquelles petites distincions perquè aquella zona és un món de transició des del Camp de Tarragona, des d’aquesta part del Gaià i que ens porta cap a l’Anoia si vas tirant amunt. Fins i tot hi ha llogarrets com el d’Esblada, que és del terme de Querol, on ja parlen amb un accent com el de l’Anoia. De vegades ens fem una idea de voler recuperar-ho tot i hi ha coses que ja no les recuperarem mai més. Com els dialectes tant personals, o la vida que hi deuria haver en aquell món.

Sovint idealitzem les arrels fent-les imaginàries o les oblidem i en prescindim...

Potser cal trobar un terme mig i no deixar res de banda. Les arrels sempre les mirem des del present. Perquè tu estàs interpretant l’abans des del present, des de la teva circumstància que t’envolta, perquè si ara visquéssim el juliol del 36 les coses segurament tu i jo es veuríem diferents. Però és clar, ara ho veiem des d’una altra època. Abans la gent era com era, però estava en una altra circumstància. Això no vol dir que tu no ho analitzis i ho interpretis, però al capdavall sempre estàs fent història del present, perquè sempre parteixes de tu. Has d’intentar ser el màxim honrat possible, el màxim coherent, no amagar coses. I amb això de les tradicions i aquestes coses a vegades hi ha tradicions de fa quatre dies, i a la gent li sembla que són de tota la vida.

T’ho diré: Els grups de diables, que ara n’hi han a centenars a Catalunya. Aquí hi va haver una època que vam fer coses festives, per la fira. I un any vam anar a la festa major de Vilafranca. Vam veure els diables i vam dir... això ho hem de fer! I hi havia quatre sacs i vam fer sortir un grup de jovent per la fira, i vam fer els diables. Llavors vam anar un dia a Valls i ens van veure uns de l’Arboç i ens van convidar a la primera trobada. A la primera trobada no se si hi havien deu o dotze grups, eren els que hi havien al Camp de Tarragona, al Penedès i para de contar, quatre històrics que no ho havien deixat perdre.

O com els grallers, jo me’n recordo els grallers, els castellers de Valls, els Xiquets de Valls havien d’anar a buscar dos o tres homes vells que sabien tocar la gralla, i no hi havia ningú més. Encabat de quatre o cinc anys ja va començar aquell esclat de grallers, que em sembla positiu. Però no ens pensem que tota la vida ha estat igual. Les coses sempre estan canviant, sempre estan en procés dinàmic de creació.

Des de Montagut ho veus tot i al mateix temps és un lloc molt íntim.

El món des de l’agut m’ha permès això, aquesta intimitat del territori, aquest món que ha desaparegut, de despoblament. També fer la comparació amb la gent que hi va ara a passar el dia. Els diumenges sempre hi trobes gent, excursionistes, boletaires, el que vulguis.

Motos...

(Riu) És que anaves allí dalt i baixaves amb un poema  per un senderó on hi havia passat una moto i em vaig empipar molt. D’aquí a dos dies estarà tot trinxat i en contes d’un camí hi haurà aquí una rasa. Penses... no teniu prou llocs que heu de pujar aquí dalt en moto. I una mica és això, quan veus tot el Camp de Tarragona. Hi ha dies en que si la mar és clara veus com una ratlla al fons i és el Delta de l’Ebre. Fins-i-tot hi ha dies que darrere les muntanyes de Prades veus el Mont Caro. I el Montsià, com et tanca l’horitzó...

I del teu món agut, que en destacaries?

Hi ha dues obsessions, una és veure Mallorca, això ho has de fer en temps més aviat d’hivern a primera hora i veus allí Mallorca i és fantàstic. I l’altra és veure-ho de nit, com es va apagant el sol i com es van encenent les llums de tot el Camp de Tarragona, i després allí sota veus Santes Creus, que gairebé en ple dia no ho veus, però com que està il·luminat... tota la nau industrial, tot el focarral de la química i tota la costa que et queda molt ben dibuixada. Això és una visió molt bonica que em va permetre també interrogar-me sobre tot el munt de vides que representen aquelles llums.  

Publicat a El Jornal, 26/07/2012

28 de febrer de 2017

Michael Phoenix, l’ànima del lutier


Michael Phoenix. Foto: Eduard Boada
Quan començo a fer un violí sempre dic un poema curt que és la meva promesa a la fusta

Michael Phoenix és un prestigiós luthier de Liverpool, recentment ha visitat Tarragona per tal de mostrar el seu ofici als estudiants de fusteria de l’Institut Pere Martell, i ensenyar-los com es construeix un violí a partir del model Messiah d’Antonio Stradivari, datat el 1716. Phoenix va presentar-s’hi i acompanyat de fustes, eines, coles i vernissos de tot tipus, a més d’un bon plec de fulls que contenen els seus cinquanta-dos passos per fer un violí, ell defineix aquests fulls –que guarda en una gastada llibreta d’anelles– com a llibre sagrat. I no s’hi va presentar sol, ho va fer acompanyat d’un quartet de corda, el Liverpool String Quartet, que va protagonitzar una audició als tallers d’aquest centre de formació professional.

Cal imaginar-se Michael Phoenix armat amb mall i destral en un bosc amagat del Tirol o de Bòsnia, seleccionant l’arbre adient d’on sortirà part del seu proper volí, viola o violoncel. La seva feina ni comença ni acaba al taller de Liverpool. L’hem volgut anar a trobar per parlar-ne.

On acaba l’ofici i on comença la teva vida més personal?

No hi ha línia ... per a mi la meva feina és la meva vida. El que faig no ho sento com a "feina", així que faig aquestes coses set dies a la setmana, alguns dies des de l'alba fins al capvespre. Penso que aquest és un dels secrets per a una vida feliç... fer de les coses que estimes la teva feina i no esperar a topar-te amb la feina que estimes. Normalment som bons en les coses que realment ens agraden fer, així que és probable que tinguis èxit si la teva filosofia és l'amor i no només els diners. I és clar  que necessitem diners per menjar i viure, però és necessari trobar un equilibri entre el desig de realització personal i el guany pecuniari.

Es pot ser un bon lutier sense estimar els materials amb que es treballa?

Quan començo a fer un violí sempre dic un poema curt que és la meva promesa a la fusta.

"Tu vas  viure molt de temps al bosc.
Tu vas ser tallada per la cruel destral.
En la teva primera vida tu vas romandre en silenci,
però en la següent, t'ho prometo, tu cantaràs amb dolçor "

Crec que el lutier té una responsabilitat amb l'arbre, que tota la seva vida ha oxigenat –durant centenars d’anys– l’aire emportant-se el diòxid de carboni,  ha estat sempre bonic de veure, ha estat on els nens hi han jugat i s’hi han gronxat, ha estat on els enamorats hi han tallat les seves inicials, ha estat on ens hem protegit del sol i de la pluja, ha estat on hi han viscut els insectes, ha estat on hi han descansat i niat ocells,  les seves llavors han ajudat a alimentar els nostres petits mamífers, les seves fulles caigudes han enriquit el sòl i han donat als cucs feina a fer.

El respecte i l'amor als arbres és una cosa que crec que està molt arrelada en tots nosaltres. Així que al meu entendre un violí que es fa sense amor dels materials és com Déu fent l'home sense ànima.
Materials de Michael Phoenix. Foto: E. Boada

Per a la construcció d’un violí, quantes fustes diferents necessita? On les vas a buscar?

Només tres o quatre tipus en un instrument. Actualment estic fent servir avet de la regió austríaca del Tirol per al ventre, auró de Bòsnia per a l'esquena, el coll i les costelles o costats i banús de l’Índia per al batedor. També banús o boix anglès, o palissandre de l'Índia, per a les clavilles i el cordal. El batedor, les clavilles i el cordal es substitueixen periòdicament al llarg de la vida dels violins, però el ventre d'avet i l’auró de l’esquena, el coll i les costelles es mantenen constants.

L’ànima del violí és humana? On la podem trobar?

Cada violí té el seu propi caràcter i és l'habilitat del músic per expressar la música emprant les característiques de cada violí particular. Com els humans, alguns violins són tranquils i dolços i s'adapten millor a la música en petits espais íntims i d’altres són sorollosos i estridents i poden omplir una sala de concerts gran. A més, com els humans, lamentablement alguns violins són incapaços d'expressar-se i tenir un petit "vocabulari"... Jo tracto de fer els meus violins perquè siguin com un gran poeta que a les mans d'un músic amb talent puguin oferir magnífiques frases dites de moltes maneres diferents. Crec que l'objectiu en la fabricació d'un violí és donar al músic un vocabulari musical sense fi amb el qual pugui expressar els compositors musicals, pensaments i idees. La meva amistat amb els virtuosos del Liverpool String Quartet, que han estat de gira per la vostra terra, crec que m'ajuda a entendre encara més el meu propòsit.

Quan un dels seus instruments torna a les teves mans per ser reparat que sent?

La primera sensació és com la d’un pare quan el seu fill o filla retornen a ell havent estat ferits... Jo els dic "Està bé, el teu pare és aquí, ara tot anirà millor." De vegades és com un vell amic a qui no has vist en molt de temps... no hi ha cap dificultat quan t’hi retrobes... fins i tot després de molt temps separats continuem sent els millors amics. Després, quan els he reparat els lliuro al seu propietari  i dic: "Potser ens veiem aviat, tingues una bona vida"... Mai em sento com si m’haguessin abandonat completament.

Materials de Michael Phoenix. Foto: E. Boada
I quan ha tingut a les mans un Stradivarius, ha tocat el cel?

Tenir el teu primer Stradivarius és com el que esperaries del teu primer petó perfecte, és una cosa que sempre recordaré. L'artesania és magnífica, immillorable. Però és més que això... per adonar-se’n del que el mestre ha creat amb les seves mans, la mateixa cosa que tu tens a les teves mans, és gairebé com una encaixada de mans entre nosaltres, un vincle.

Llavors, com si fos una dona bella que desitges posseir per no abandonar mai, observes la seva bellesa i esperes que d’alguna manera el seu geni impregni  les teves mans i influeixi en les teves creacions.

Com envelleix la fusta d’un instrument antic?

Cada peça de fusta és individual i pel això envelleix de forma diferent i amb diferent intensitat. Igual que en els humans, els científics encara no entenen completament el procés d'envelliment, però en general sembla que el procés d'oxidació canvia l'estructura de la fusta fent de la fusta vella quelcom molt diferent a la fusta nova.

Si hi ha una diferència en el so entre els molt vells i els instruments molt nous, que encara està oberta a algun debat, és probable que les diferències moleculars en la fusta a causa de l'oxidació.

Michael, en portes una de grossa entre mans, no? Vols que tots els habitants de Liverpool que ho desitgin es converteixin el lutiers...

(Riu) Aquesta si que és una tasca impossible! El projecte que he tirat endavant a la meva ciutat natal de Liverpool és el de proposar als seus habitants que construeixin un quartet de corda (dos violins, viola i violoncel). Cada persona realitzarà una petita tasca, i quan s’acumulin tots aquests treballs farem un meravellós quartet del poble, fet per la comunitat per a la comunitat.

El projecte “Scouservarius Legacy Project” (els habitants de Liverpool s’anomenen “Scousers”) pretén donar l'oportunitat als Scousers d'avui per a llegar una herència als Scousers del demà. Els instruments serviran per a tocar durant quatre-cents anys més i seran llogats per a la interpretació, l'enregistrament i la seva exposició arreu del món. I els diners generats s'utilitzaran per a l'educació musical dels nens a la regió de Liverpool.
Liverpool String Quartet. Foto: Eduard Boada

I tornant a Tarragona, que te n’has endut d’aquesta ciutat?

La gent de Tarragona em va recordar molt a la gent de la meva ciutat de Liverpool, molt amable, amb un bon sentit de l'humor i diversió, intel·ligent, relaxada, confiada i orgullosa del seu territori. La gent de Tarragona em va fer sentir molt relaxat i com a casa. Dit això, la geografia i el clima són molt diferents... vosaltres teniu un preciosa tardor assolellada... esteu de sort! També he visitat Castellvell del Camp per poder copsar l’alè espectacular i gaudir de les vistes del Camp de Tarragona... meravellós!

Vaig gaudir de la diferència en les nostres cultures i realment espero que Tarragona mantingui la seva pròpia identitat i no es deixi influir gaire en el futur per les grans corporacions nord-americanes, que tendeixen a fer que tots els indrets mirin i sentin el mateix. Vosaltres aquí viviu molt més a prop de la natura, al costat de les oliveres i avellaners, i això crec que fa que com a persones aprecieu més la vida que els  qui viuen a les ciutats artificials de formigó d'Europa.


Em va encantar que els menús dels restaurants no estiguessin traduïts a l’anglès, així que menjar fora es va convertir en una aventura més i una oportunitat per aprendre i interactuar amb la població local de Tarragona. Em va encantar la degustació de l'oli nou d'enguany i el gust fort de les avellanes fresques.


Entrevista publicada originalment a El Jornal, 22 de novembre de 2012.