3 de febrer de 2018

Joan Bodon, un escriptor occità d’acció

Joan Bodon. Imatge: Joan Bodon, lo coneissètz
Joan Bodon (1920-1975) es considera el més emblemàtic dels escriptors occitans contemporanis, a banda d’un del puntals que han situat la literatura occitana a la modernitat contemporània, accedint-hi sense renunciar a les arrels. Als quinze anys escriu el seu primer poema, de temàtica occitana. Entre contes, novel·les i poemes publica en vida vuit llibres, a part dels articles en mitjans com els diaris “Le progrès Saint-Affricain” (1972-1975) o el comunista “La voix du peuple” (1945-1958). En morir deixa força obra sense publicar, però pòstumament s’han editat vuit volums, entre els quals la seva poesia complerta. Encara té obra inèdita, el gruix el forma cinc obres que deixà inacabades. Per veure la seva bibliografia podeu clicar en aquest enllaç.

Joan Bodon neix a Crespinh, un poble a mig camí entre Albi i Rodès, on avui s'hi pot visitar la seva casa natal, l'Ostal Joan Bodon. El 1938 entra a l’Escola Normal de Rodès i el 1941 comença a treballar de professor a Castanet. 

Esclata la II Guerra Mundial i l’Alemanya nazi aconsegueix ocupar França, una part dependria directament dels nazis i en l’altra s’hi establirà el govern titella de Vichy (1940-1944). És aquí on li toca viure a Joan Bodon. Es veurà obligat a participar en el Chantiers de la Jeunesse Française, una mena d’alternativa al servei militar obligatori. En acabar torna a fer de professor al mateix districte de Rodès , aquest cop a Durenca. Per poc temps, ja que el 1943 és deportat a Breslau, l’actual Wrocław polonesa, on passa  poc més de dos anys realitzant treballs forçats mitjançant el Service du Travail Obligatoire (STO). Alemanya necessitava mà d’obra per engreixar la seva maquinària de guerra, ja que els joves alemanys eren en un exèrcit que havia de cobrir diversos fronts bèl·lics i d’ocupació. Per això a França el govern de Vichy va posar en marxa el STO, del que Joan Bodon és deslliurat el 1945 per l’Exèrcit Roig. Precisament serà a Breslau on escriurà el poema de que reproduïm i traduïm, "La mar de les galèras", escrit a Breslau el 1944 i publicat el 1975.

La seva vida és intensa fins el darrer moment, també en l’àmbit més personal, ja que es casà amb Camilha Vidal, també professora, qui patí una malaltia psicològica la qual cosa afectà les seves vides. Tingueren sis fills. Bodon és un home d’acció i participa en el maig del 68 a Clermont-Ferrand, i el seu nom comença a ser popular i els seus poemes musicats. 

L’any 1968 s’exilia a Algèria per treballar de professor de ciències agrícoles. Bodon arriba a una  Argèlia que havia guanyat la independència feia sis anys, després de 132 de colonització francesa (1830-1962). Eren anys de canvis i de replantejar l’agricultura, i Bodon ho feu des de la seva feina a l’Arbatache, zona productora d'oli d'oliva. A Argèlia mai deixà d’escriure, com ho constaten les novel·les  La Quimèra (IEO, 1974) i Las Domaisèlas (IEO, 1976), aquesta darrera inacabada i publicada pòstumament.  Morí a l’Arbatache el 1975, dins del taxi que el portava a l’hospital. Només tenia 54 anys. L’època argelina de Bodon (1968-1975) ha estat estudiada per Francis Pornon, autor del llibre Algérie sur les pas de Jean Boudou (Vent Terral, 2011). Actualment les restes de Joan Bodon reposen al cementiri de Crespinh.


La mar de las galèras:


Joan Bodon. Imatge: La Dépêche du Midi
Aquesta poesia va ser escrita per Joan Bodon durant la seva deportació a Breslau, en un centre de treball obligatori nazi. En mig de la tristesa i desesperació motivada per la manca de llibertat, la guerra i l'ocupació nazi, Joan Bodon es capaç de tenir un fil d'esperança. Les galeres són els treballs forçats a que es veu sotmès. Encara avui en català "A galeres!" significa això: a treballar forçat, castigat.

Illes d'esperança dins del nis a la gola que suposa la deportació i el terror nazi. Les sirenes aporten llum, però no se les veu enlloc, són un desig, un desig de tendresa i llibertat entre la misèria. Joan Bodon sospira per resseguir el fil de la llengua, de la llengua més íntima que és la llengua materna, per retornar a la seva terra, per retornar a Occitània, per això recita aquest poema a una senzilla embarcació, que ha de ser la que simbòlicament el tregui de Breslau travessant el mar de dolor i treballs forçats en que es veu immers. Finalment, Joan Bodon ho aconseguirà, però aquesta ja és una altra història.

         Versió original en occità. 

        La mar de las galèras:

Aquelas illas perdudas
sus la mar de las galèras,
e las filhas totas nudas
que sembla que vos espèran...

Las serenas endormidas
sus la mar de las galèras,
tròp leu se son demesidas
dins la sal de las misèrias.

Tu, naviòl, cal que me prengas
sus la mar de las galèras...
Segrai lo fial de la lenga
per tornar tocar la tèrra.


Breslau, 1944
Joan Bodon, Sus la mar de las galèras (1975). Poèmas, IEO Edicions-Ostal Joan Bodon, 2010.

         Traducció al català.

         La mar de les galeres (*)

Aquelles illes perdudes
a la mar de les galeres,
i les filles totes nues
que sembla que us esperen...

Les sirenes adormides
a la mar de les galeres,
massa de pressa es perden
dins la sal de les misèries.

Tu, barqueta, cal que em prenguis
a la mar de les galeres...
Seguiré el fil de la llengua
per tornar a tocar la terra.

Breslau, 1944

(*) Els italians diuen allò de "traduttore, traditore", i tenen raó. Per copsar millor la traducció que he fet de l'occità, vull destacar aquestes paraules:

Galères, el plural de galèra, pot tenir diversos significats. Aquí fa referència a una situació difícil, en aquest cas els treballs forçats que Joan Bodon va haver de realitzar. Com hem vist l’escriu durant la seva deportació a Breslau. Ho he traduït com a "galera", en referència a la pena que complia a Breslau i sense distanciar-me del poema original, penso així es facilita la comprensió.
Serena: sirena.
Naviòl: petita embarcació, nacelle en francès.
Demesir: disminuir, minvar.


                                                    

7 d’agost de 2017

Curiosità infinita

House Keats-Shelley. Foto: E. Boada
Da bambino pensavo che il mondo fosse più piccolo, e questo non era un ostacolo per sognare: era il tempo della TV in bianco e nero, per giocare con le figurine del Far West e per immaginare un futuro come pompiere o forse come astronauta. Non cosmonauta, astronauta: alla TV del "dopo dittatore" ancora si parlava più di Neil Amstrong che di Yuri Gagarin. In mancanza di un astronauta spagnolo di riferimento. Per fortuna sono cambiato, non mi vedo a lavorare come astronauta o in una riserva india all'interno dell'America facendo Daniel Boone o il Generale Custer.

Si mangia, si cresce e si vive, e l'adolescenza non perdona. Né l'adulto né il bambino. Adesso è possibile per me capire questa cosa del paradiso perduto, quest'idea di un mondo confortevole e in pace. Curiosa idea! Da bambini si preferiva l'azione, adesso non sempre perché la teoria vince. Penso che la curiosità infinita rimanga ancora oggi, come rimane la tenerezza. E con curiosità e tenerezza il futuro è aperto.

2 d’agost de 2017

La Joncosa del Montmell, entre la vinya i el bosc de les arrels

L'església de la Joncosa del Montmell. Foto: Eduard Boada
Remenar arxius a voltes et porta a destins inesperats. Per això dies després de la troballa em calço les sabates de caminar i amb un cop de cotxe em planto amb mons fills a un poble per a mi del tot desconegut; a uns tres quarts d'hora de Tarragona.

Segle XVIII. La Maria Ventosa i Bella va néixer al mas d’en Guerra, al terme de Vila-rodona­. La Maria era de la nissaga dels Ventosa de la Joncosa de Montmell. De fet la casa pairal d'aquesta família encara existeix i avui allotja l'ajuntament. És Cal Ventosa, una de les primeres cases alçades en aquest petit poble del Penedès, el lloc on vaig fer cap. Vaja, que la Maria deuria ser de casa bona, un bon partit.

Ja a La Joncosa del Montmell pregunto a una senyora gran i m'il·lustra sobre els últims Ventosa: van vendre la casa fa anys i van acabar marxant a viure a Barcelona, qui sap on. Si m'interesso per tot això és perquè la Maria Ventosa es va casar a Nulles amb el Josep Pallarès. I a Nulles van tenir la Rosa, una de les meves vuit rebesàvies. Sí, tots en tenim vuit, de rebesàvies.

Deixem enrere Cal Ventosa –que estava tancat i barrat– i ens proposem xafar una mica el poble i el terme. Noto que caminar pel territori d'on procedeix aquesta branca perduda dels meus avantpassats em dóna força. Recorrem el poble sense rumb i anem fins a l'església. És al defora, tocant la falda de la serra del Montmell. Em criden l'atenció les arcades que encara s'hi alcen davant; són les restes d'una església nova que mai es va acabar.

Poc més amunt s'acaba el carrer i comença un camí envoltat de vinyes. Trenquen a la dreta i ens endinsem per una zona d’horta i regadiu, entre la font de la Volta i la bassa del Camí. Allí un home gran que ja plegava veles de treballar a l'hort i portava una ferrada amb hortalisses ens indica per on hem de seguir, ja que el camí es desdibuixa quan l'horta dóna pas a noves vinyes.  Anem a petar a la carrerada de Torrossolla, la típica pista practicable en cotxe. L'abandonem un parell de cops, per arribar-nos a dues barraques de pedra seca. En la primera –envoltada de vinyes–, em fixo en una ampolla de cava que algú ha encastat en unes pedres que amb el reflex del sol agafen tonalitats verdoses. L'altra barraca és a mà esquerra, ja a més desnivell. Està més deixada i la sorpresa és a l'interior, un sofà rònec i altres andròmines que no aporten gens de glamur. Tornem al camí i seguim. En això que baixa un grup de tres o quatre persones. I la meva sorpresa és que ma filla els saluda. Vaja! Al poble desconegut ma filla ja hi coneixia algú!  

La Joncosa del Montmell. Foto: Eduard Boada
A mesura que avancem, la vinya deixa pas al bosc i una mica més enllà del camí que mena a Cal Bullanga una serp d'un verd llampant s'espavila a amagar-se, ja deu conèixer prou com les gastem els humans. Trenquem a la dreta per un camí dels que m'agraden –ombrívol i no apte per a cotxes–. Aquest camí permet tornar al poble per una mena de ruta circular que et salva de tornar sobre les teves passes. El nou camí fa cap a la partida del camp de la Creu, d'allí a la carretera i entrem al poble per l'entrada on hi ha la piscina i els camps d’esport. Queda poca llum solar i l'ambient és relaxat. Gent jugant amb la pilota, d'altres fet-la petar... i jo passant via amb mons fills cap al cotxe. Ara ja coneixem la Joncosa de Montmell, on hi hem anat tornant.


Passats uns dies caminava per Tarragona. Era un diumenge després de dinar i massa gent pel carrer no hi havia; en això Tarragona té un punt rural. Just davant d'on s'alçava la caserna de la Guàrdia Civil m'aturen un parell de noies. Eren estrangeres. Em pregunten –en un castellà prou digne– pel convent de clausura de Santa Clara, el darrer que queda a Tarragona. Elles hi havien d'anar. Com que no s'aclarien massa, una treu el mòbil i clica Google Maps: la pantalla assenyala La Joncosa de Montmell. Vaig flipar. Elles tampoc havien sentit a parlar mai d'aquest poble i la Maria Ventosa no crec que hagués parlat mai amb cap dona estrangera.  


Nota: Pel que fa a Mont-roig almenys he pogut documentar un vincle amb la Joncosa del Montmell ja que l'any1706 Rafael de Torrell, cavaller donzell de Mont-roig, pagà un albarà al pagès Joan Vidal, de la Joncosa del Montmell, però potser aquesta sigui una altra història. O no.