21 de juliol de 2017

La via Etnea

Un servidor a les escales del Teatre Romà de Catània. 
Caminar per dins de l'obra de Franco Battiato té aquestes coses, que un dia et decideixes a anar a escoltar-lo, a olorar la seva màgia i entomar la seva paraula i la seva música. Voilà, Vueling i a la feina: quatre dies per resseguir Catània sense cap altre pla que la improvisació pura i dura i l'anar a escoltar il maestro a Viagrande. Aquest poble, al peu del volcà Etna, va acabar feliçment desbordat per uns deu mil seguidors. Battiato jugava a casa! 

El meu punt de referència a Catània: la via Etnea. Sembla que t'hagi de dur a l'infinit. Allí em dirigia amb l'Alibus, que per quatre euros t'acosta de l'aeroport a la ciutat. Quan viatges sol et pots permetre algunes llicències. Salto en sec del bus! He vist una Feltrinelli, i feia temps que no m'hi perdia en una d'aquestes llibreries. M'hi estic l'estona justa per fer un primer filtratge i endur-me un parell de llibres sobre la ciutat, la guia literària de Massimo Schilirò i una guia turística d'aquelles que et vas trobant per tot arreu. Ja tornaré. I és que sense saber-ho havia baixat a ben aprop de l'hotel on m'hostatjaria, el San Max de la via Etnea 329. Crec que si no hagués sigut per la llibreria m'hagués passat segur de fermata. Les llibreries sempre et salven.

La via Etnea. 
La via Etnea arrenca de la piazza del Duomo, on un simpàtic elefant de lava negra amb ullals blancs sembla condemnat a suportar el pes d'un obelisc egipci procedent del circ romà.  Li diuen el liotru, i el vaig conèixer en la pitjor hora: la del sol solet. Elefant i obelisc s'integren en una font –la fontana dell'Elefante– que simbolitza els dos rius de Catània. Més enllà d'evocar la derrota del rei Pir, l'elefant avui és testimoni dels centenars de persones que cada dia s'hi asseuen per esperar algú o senzillament reüllar la plaça o guaitar el mòbil. L'elefant és el símbol de Catània, el trobem a l'escut del municipi i dels seus principals equips de futbol.

Potser el personatge més peculiar amb qui vaig topar a la via Etnea és en Marco, un barbut mig sicilià mig danès que viu en un casalot ocupat. És un habitual de la via Etnea, per on treu a pasturar cabres, gossos o porcs. No en té prou amb el jardí de casa i els catanesos ho saben, ja que sembla que ni s'hi fixen quan el veuen pel carrer amb la  seva particular corrua d'animals.

A tocar de l'Etnea hi ha una de les tres llibreries de Catania Libri, la del viale Regina Margherita. Si la Feltrinelli és com un gegant, Catania Libri és de la teva mida, una llibreria com les de sempre. Vaig sortir-ne amb I Malavoglia de Giovanni Verga sota el braç. Giovanni Verga és un dels escriptors cabdals de Sicília, en català l'ha traduït Miquel Llor. L'endemà vaig visitar la seva casa, i també la del gran compositor d'òpera Vincenzo Bellini, a qui també se li ha aixecat un monument en una de les places que travessa la via Etnea. He xalat visitant aquestes cases, són una manera tant diferent d'apropar-se a la segona ciutat de Sicília...  Però tornem a la llibreria del viale Regina Margherita: el que no m'esperava és que m'hi coneguessin! Resulta que amb la llibretera hi havia estat parlant la nit abans a la festa que organitzava el Partito Democratico als jardins de la Villa Bellini, també a la via Etnea. Vam aprofitar per tornar a incidir en les nostres diferències amb el partit de Matteo Renzi, que al setembre visitaria Catania i que després se la fotria –i forta– en el referèndum constitucional. Sicília va ser un dels llocs on més gent va votar no, amb més d'un 70 per cent de vots en contra de reformar la constitució i –entre d'altres coses– recentralitzar l'estat eliminant les províncies. L'Italia che dice Sì va fer aigües, especialment per la perifèria i Renzi va plegar. Povera patria, que canta Franco Battiato.


Moment de l'assaig de Franco Battiato a Viagrande, abans del concert.


Amb temps li havia preguntat a Francesco Leonardi –l'alcalde de Viagrande– quina seria la millor hora per agafar posicions i veure bé il maestro Battiato. Em va dir que les quatre de la tarda, i allí estava jo, al davant, gaudint dels assajos, de la gent i del concert. Però aquesta ja és una altra història. Em va costar més de dues hores tornar a la via Etnea, deurien ser les dues de la matinada. Per sort meva, a aquella hora a Catània no vaig tenir problemes d'aparcament.

20 de març de 2017

Josep Santesmases: Veure el món des de l’agut

Josep Santesmases fotografiat a Vila-rodona.                           Foto: E. Boada
“Les arrels sempre les mirem des del present”

A “El móndes de l’agut” (Arola Editors) Josep Santesmases i Ollé ens convida a descobrir el puig més emblemàtic de Querol, el de Montagut, i a acompanyar des d’allí la seva mirada sobre el Camp de Tarragona. Una mirada que es dirigeix des del seu paisatge més íntim a tota aquesta terra que, en paraules del poeta de Vila-rodona, “és d’una sola llengua criada entre valls i muntanyes”, ja que si no fos així seriem “cecs entre terres germanes”. No en va, des del seu món agut Josep Santesmases ha esguardat amb diverses mirades la cruïlla que assenyala el Mon Caro, la mallorquina Serra de Tramuntana o els Pirineus.

A “El món des de l’agut” llegim un polifacètic Santesmases que no es conforma només a guaitar, va més enllà i escolta la terra, i amb ella la gent. I ho fa amb una mirada amarada de sinceritat amb ell mateix i amb el país. Santesmases, en aquest primer llibre de poesia ens recorda que la  memòria a voltes esdevé tristesa llunyana, però que el sol es continua encenent i –malgrat tot– les cuques de llum ens continuen il·luminant el present.

Si miréssim el món amb ulls d’excursionista seriem una  mica més feliços?

Jo crec que el món s’ha de mirar des de moltes perspectives. El que si que crec que és important és saber mirar el món amb ganes de que no ens el deixem perdre. A vegades ens han venut el futur i el present com la destrucció. Ho hem vist amb aquest creixement que hi ha hagut. Aquí al Camp de Tarragona, per aquí a la vora, ja havia sortit a la premsa que s’hi volia fer un camp d’aviació per a mercaderies.  Clar, arriba un punt que dius... bé, potser que tinguem uns altres ulls. Jo crec que no cal tant, no cal tot això. Siguem una mica més raonats i amb una mica més de sentit comú. Home, també tothom vol tenir la casa neta, endreçada, amb uns mobles ben bonics i amb uns quadres ben macos. Doncs amb l’entorn és el mateix.

I aquest entorn aquest territori, cada cop és menys nostre?

Avui conviuen moltes coses. Hi ha gent que té una cultura que en podríem dir universal. És a dir, li agrada la mateixa música a un xaval d’aquí que a un d’Estats Units. Si només ens quedem amb això llavors ja no ens importarà tot el que tenim al costat. Que jo no dic que no pugui ser, però si no tenim la visió envers el món aquest que trepitgem, allà on n’hauríem de treure els productes agraris, allà on vivim, allà on tenim la família, allà on tenim els amics, allavorens tot el que ens van bombardejant i que ens van abocant al damunt és aquesta globalització; a vegades molt banal, de productes de baixa qualitat. Jo sempre penso que la cultura és inversió i és rendibilitat. Perquè a una persona culta no se li acudirà sortir aquí al carrer i destrossar no-sé-què, i generarà uns recursos econòmics molt més rendibles i molt més assenyats.

A El món des de l’agut també parles de la llengua i dels topònims. Explica’ns això de que de topònim només n’hi ha un.

Això és una cosa que he anat rumiant, sobretot quan diuen. És que aquí hi ha dues llengües.  Bé això de dues llengües ja queda molt curt, almenys aquí als pobles ja n’hi ha tres com a mínim. Clar, quina és la llengua... la llengua pròpia...  És que és claríssim! Quins noms tenen les muntanyes? Quins noms tenen els camins? Quins noms tenen els pobles? En quina llengua estan? Clar, això és claríssim. Com és claríssim que durant segles s’han destinat molts diners, moltes persones i moltes ganes a que això no fos així i que la llengua anés reculant i anés tenint aquesta consideració de segona. I això se’m va acudir allí dalt, pensant.  Sobretot quan mires el paisatge. Si et mires tu i vas dient, com es diu aquella muntanya? Montseny, Montserrat, Montmell, Els Ports. Els topònims només parlen amb una llengua.

Els topònims romanen, la gent no sempre...

En aquest sentit m’he referit més a un món que s’ha despoblat. Hi havia moltes masies, hi havia l’església parroquial que denota que era una església amb uns certs recursos perquè a dins realment és maca, com a estructura. Comença amb una porta romànica, hi ha tota una estructura gòtica. Evidentment aquell món ja no tornarà. És com aquell poema en que parlo de la restauració de l’església. Fins-i-tot i ha uns fons per poder-la acabar de restaurar, però mai es tornarà a restaurar la vida que hi havia allà en aquells murs, i evidentment la parla d’aquella gent ja no la tornarem a trobar, perquè segur que parlaven amb aquelles petites distincions perquè aquella zona és un món de transició des del Camp de Tarragona, des d’aquesta part del Gaià i que ens porta cap a l’Anoia si vas tirant amunt. Fins i tot hi ha llogarrets com el d’Esblada, que és del terme de Querol, on ja parlen amb un accent com el de l’Anoia. De vegades ens fem una idea de voler recuperar-ho tot i hi ha coses que ja no les recuperarem mai més. Com els dialectes tant personals, o la vida que hi deuria haver en aquell món.

Sovint idealitzem les arrels fent-les imaginàries o les oblidem i en prescindim...

Potser cal trobar un terme mig i no deixar res de banda. Les arrels sempre les mirem des del present. Perquè tu estàs interpretant l’abans des del present, des de la teva circumstància que t’envolta, perquè si ara visquéssim el juliol del 36 les coses segurament tu i jo es veuríem diferents. Però és clar, ara ho veiem des d’una altra època. Abans la gent era com era, però estava en una altra circumstància. Això no vol dir que tu no ho analitzis i ho interpretis, però al capdavall sempre estàs fent història del present, perquè sempre parteixes de tu. Has d’intentar ser el màxim honrat possible, el màxim coherent, no amagar coses. I amb això de les tradicions i aquestes coses a vegades hi ha tradicions de fa quatre dies, i a la gent li sembla que són de tota la vida.

T’ho diré: Els grups de diables, que ara n’hi han a centenars a Catalunya. Aquí hi va haver una època que vam fer coses festives, per la fira. I un any vam anar a la festa major de Vilafranca. Vam veure els diables i vam dir... això ho hem de fer! I hi havia quatre sacs i vam fer sortir un grup de jovent per la fira, i vam fer els diables. Llavors vam anar un dia a Valls i ens van veure uns de l’Arboç i ens van convidar a la primera trobada. A la primera trobada no se si hi havien deu o dotze grups, eren els que hi havien al Camp de Tarragona, al Penedès i para de contar, quatre històrics que no ho havien deixat perdre.

O com els grallers, jo me’n recordo els grallers, els castellers de Valls, els Xiquets de Valls havien d’anar a buscar dos o tres homes vells que sabien tocar la gralla, i no hi havia ningú més. Encabat de quatre o cinc anys ja va començar aquell esclat de grallers, que em sembla positiu. Però no ens pensem que tota la vida ha estat igual. Les coses sempre estan canviant, sempre estan en procés dinàmic de creació.

Des de Montagut ho veus tot i al mateix temps és un lloc molt íntim.

El món des de l’agut m’ha permès això, aquesta intimitat del territori, aquest món que ha desaparegut, de despoblament. També fer la comparació amb la gent que hi va ara a passar el dia. Els diumenges sempre hi trobes gent, excursionistes, boletaires, el que vulguis.

Motos...

(Riu) És que anaves allí dalt i baixaves amb un poema  per un senderó on hi havia passat una moto i em vaig empipar molt. D’aquí a dos dies estarà tot trinxat i en contes d’un camí hi haurà aquí una rasa. Penses... no teniu prou llocs que heu de pujar aquí dalt en moto. I una mica és això, quan veus tot el Camp de Tarragona. Hi ha dies en que si la mar és clara veus com una ratlla al fons i és el Delta de l’Ebre. Fins-i-tot hi ha dies que darrere les muntanyes de Prades veus el Mont Caro. I el Montsià, com et tanca l’horitzó...

I del teu món agut, que en destacaries?

Hi ha dues obsessions, una és veure Mallorca, això ho has de fer en temps més aviat d’hivern a primera hora i veus allí Mallorca i és fantàstic. I l’altra és veure-ho de nit, com es va apagant el sol i com es van encenent les llums de tot el Camp de Tarragona, i després allí sota veus Santes Creus, que gairebé en ple dia no ho veus, però com que està il·luminat... tota la nau industrial, tot el focarral de la química i tota la costa que et queda molt ben dibuixada. Això és una visió molt bonica que em va permetre també interrogar-me sobre tot el munt de vides que representen aquelles llums.  

Publicat a El Jornal, 26/07/2012

28 de febrer de 2017

Michael Phoenix, l’ànima del lutier


Michael Phoenix. Foto: Eduard Boada
Quan començo a fer un violí sempre dic un poema curt que és la meva promesa a la fusta

Michael Phoenix és un prestigiós luthier de Liverpool, recentment ha visitat Tarragona per tal de mostrar el seu ofici als estudiants de fusteria de l’Institut Pere Martell, i ensenyar-los com es construeix un violí a partir del model Messiah d’Antonio Stradivari, datat el 1716. Phoenix va presentar-s’hi i acompanyat de fustes, eines, coles i vernissos de tot tipus, a més d’un bon plec de fulls que contenen els seus cinquanta-dos passos per fer un violí, ell defineix aquests fulls –que guarda en una gastada llibreta d’anelles– com a llibre sagrat. I no s’hi va presentar sol, ho va fer acompanyat d’un quartet de corda, el Liverpool String Quartet, que va protagonitzar una audició als tallers d’aquest centre de formació professional.

Cal imaginar-se Michael Phoenix armat amb mall i destral en un bosc amagat del Tirol o de Bòsnia, seleccionant l’arbre adient d’on sortirà part del seu proper volí, viola o violoncel. La seva feina ni comença ni acaba al taller de Liverpool. L’hem volgut anar a trobar per parlar-ne.

On acaba l’ofici i on comença la teva vida més personal?

No hi ha línia ... per a mi la meva feina és la meva vida. El que faig no ho sento com a "feina", així que faig aquestes coses set dies a la setmana, alguns dies des de l'alba fins al capvespre. Penso que aquest és un dels secrets per a una vida feliç... fer de les coses que estimes la teva feina i no esperar a topar-te amb la feina que estimes. Normalment som bons en les coses que realment ens agraden fer, així que és probable que tinguis èxit si la teva filosofia és l'amor i no només els diners. I és clar  que necessitem diners per menjar i viure, però és necessari trobar un equilibri entre el desig de realització personal i el guany pecuniari.

Es pot ser un bon lutier sense estimar els materials amb que es treballa?

Quan començo a fer un violí sempre dic un poema curt que és la meva promesa a la fusta.

"Tu vas  viure molt de temps al bosc.
Tu vas ser tallada per la cruel destral.
En la teva primera vida tu vas romandre en silenci,
però en la següent, t'ho prometo, tu cantaràs amb dolçor "

Crec que el lutier té una responsabilitat amb l'arbre, que tota la seva vida ha oxigenat –durant centenars d’anys– l’aire emportant-se el diòxid de carboni,  ha estat sempre bonic de veure, ha estat on els nens hi han jugat i s’hi han gronxat, ha estat on els enamorats hi han tallat les seves inicials, ha estat on ens hem protegit del sol i de la pluja, ha estat on hi han viscut els insectes, ha estat on hi han descansat i niat ocells,  les seves llavors han ajudat a alimentar els nostres petits mamífers, les seves fulles caigudes han enriquit el sòl i han donat als cucs feina a fer.

El respecte i l'amor als arbres és una cosa que crec que està molt arrelada en tots nosaltres. Així que al meu entendre un violí que es fa sense amor dels materials és com Déu fent l'home sense ànima.
Materials de Michael Phoenix. Foto: E. Boada

Per a la construcció d’un violí, quantes fustes diferents necessita? On les vas a buscar?

Només tres o quatre tipus en un instrument. Actualment estic fent servir avet de la regió austríaca del Tirol per al ventre, auró de Bòsnia per a l'esquena, el coll i les costelles o costats i banús de l’Índia per al batedor. També banús o boix anglès, o palissandre de l'Índia, per a les clavilles i el cordal. El batedor, les clavilles i el cordal es substitueixen periòdicament al llarg de la vida dels violins, però el ventre d'avet i l’auró de l’esquena, el coll i les costelles es mantenen constants.

L’ànima del violí és humana? On la podem trobar?

Cada violí té el seu propi caràcter i és l'habilitat del músic per expressar la música emprant les característiques de cada violí particular. Com els humans, alguns violins són tranquils i dolços i s'adapten millor a la música en petits espais íntims i d’altres són sorollosos i estridents i poden omplir una sala de concerts gran. A més, com els humans, lamentablement alguns violins són incapaços d'expressar-se i tenir un petit "vocabulari"... Jo tracto de fer els meus violins perquè siguin com un gran poeta que a les mans d'un músic amb talent puguin oferir magnífiques frases dites de moltes maneres diferents. Crec que l'objectiu en la fabricació d'un violí és donar al músic un vocabulari musical sense fi amb el qual pugui expressar els compositors musicals, pensaments i idees. La meva amistat amb els virtuosos del Liverpool String Quartet, que han estat de gira per la vostra terra, crec que m'ajuda a entendre encara més el meu propòsit.

Quan un dels seus instruments torna a les teves mans per ser reparat que sent?

La primera sensació és com la d’un pare quan el seu fill o filla retornen a ell havent estat ferits... Jo els dic "Està bé, el teu pare és aquí, ara tot anirà millor." De vegades és com un vell amic a qui no has vist en molt de temps... no hi ha cap dificultat quan t’hi retrobes... fins i tot després de molt temps separats continuem sent els millors amics. Després, quan els he reparat els lliuro al seu propietari  i dic: "Potser ens veiem aviat, tingues una bona vida"... Mai em sento com si m’haguessin abandonat completament.

Materials de Michael Phoenix. Foto: E. Boada
I quan ha tingut a les mans un Stradivarius, ha tocat el cel?

Tenir el teu primer Stradivarius és com el que esperaries del teu primer petó perfecte, és una cosa que sempre recordaré. L'artesania és magnífica, immillorable. Però és més que això... per adonar-se’n del que el mestre ha creat amb les seves mans, la mateixa cosa que tu tens a les teves mans, és gairebé com una encaixada de mans entre nosaltres, un vincle.

Llavors, com si fos una dona bella que desitges posseir per no abandonar mai, observes la seva bellesa i esperes que d’alguna manera el seu geni impregni  les teves mans i influeixi en les teves creacions.

Com envelleix la fusta d’un instrument antic?

Cada peça de fusta és individual i pel això envelleix de forma diferent i amb diferent intensitat. Igual que en els humans, els científics encara no entenen completament el procés d'envelliment, però en general sembla que el procés d'oxidació canvia l'estructura de la fusta fent de la fusta vella quelcom molt diferent a la fusta nova.

Si hi ha una diferència en el so entre els molt vells i els instruments molt nous, que encara està oberta a algun debat, és probable que les diferències moleculars en la fusta a causa de l'oxidació.

Michael, en portes una de grossa entre mans, no? Vols que tots els habitants de Liverpool que ho desitgin es converteixin el lutiers...

(Riu) Aquesta si que és una tasca impossible! El projecte que he tirat endavant a la meva ciutat natal de Liverpool és el de proposar als seus habitants que construeixin un quartet de corda (dos violins, viola i violoncel). Cada persona realitzarà una petita tasca, i quan s’acumulin tots aquests treballs farem un meravellós quartet del poble, fet per la comunitat per a la comunitat.

El projecte “Scouservarius Legacy Project” (els habitants de Liverpool s’anomenen “Scousers”) pretén donar l'oportunitat als Scousers d'avui per a llegar una herència als Scousers del demà. Els instruments serviran per a tocar durant quatre-cents anys més i seran llogats per a la interpretació, l'enregistrament i la seva exposició arreu del món. I els diners generats s'utilitzaran per a l'educació musical dels nens a la regió de Liverpool.
Liverpool String Quartet. Foto: Eduard Boada

I tornant a Tarragona, que te n’has endut d’aquesta ciutat?

La gent de Tarragona em va recordar molt a la gent de la meva ciutat de Liverpool, molt amable, amb un bon sentit de l'humor i diversió, intel·ligent, relaxada, confiada i orgullosa del seu territori. La gent de Tarragona em va fer sentir molt relaxat i com a casa. Dit això, la geografia i el clima són molt diferents... vosaltres teniu un preciosa tardor assolellada... esteu de sort! També he visitat Castellvell del Camp per poder copsar l’alè espectacular i gaudir de les vistes del Camp de Tarragona... meravellós!

Vaig gaudir de la diferència en les nostres cultures i realment espero que Tarragona mantingui la seva pròpia identitat i no es deixi influir gaire en el futur per les grans corporacions nord-americanes, que tendeixen a fer que tots els indrets mirin i sentin el mateix. Vosaltres aquí viviu molt més a prop de la natura, al costat de les oliveres i avellaners, i això crec que fa que com a persones aprecieu més la vida que els  qui viuen a les ciutats artificials de formigó d'Europa.


Em va encantar que els menús dels restaurants no estiguessin traduïts a l’anglès, així que menjar fora es va convertir en una aventura més i una oportunitat per aprendre i interactuar amb la població local de Tarragona. Em va encantar la degustació de l'oli nou d'enguany i el gust fort de les avellanes fresques.


Entrevista publicada originalment a El Jornal, 22 de novembre de 2012.

9 de gener de 2017

Pere Codinachs: Entendre l’home com a misteri

Pere Codinachs a Tarragona. Foto: Eduard Boada


“La crisi pot esdevenir motor de canvi i de creixement”

Pere Codinachs i Verdaguer transmet calma, una calma que amb el seu esguard s’entreveu apassionada. Ens ha rebut a Tarragona, ciutat on ha viscut durant els darrers vuit anys. Va néixer a la Plana de Vic i als setze anys va professar com a claretià. Es llicencià en Ciències Socials a la Gregoriana, i en Ciències Morals a Comillas. Visqué curtes temporades a Bolívia i Guinea Equatorial. Pere Codinachs va ser l’iniciador i coordinador general del moviment Hora3, així com el darrer responsable claretià de la gestió de l’Església de Sant Agustí, a Tarragona. Ha publicat diversos llibres. Alguns dels darrers títols, que no tots, són: Ecologia i ètica mundial, Riquesa global, pobresa mundial, Globalització del poder polític versus globalització del poder terrorista i Pobre i a peu, aquest amb dues edicions i traducció al castellà.

L’hem anat a trobar per parlar d’un dels seus llibres, el darrer: L’home com a misteri (Claret), on emprant el mètode interdisciplinari s’endinsa en el misteri de l’home de tots els temps, i Codinachs ho fa posant una  especial atenció a les capacitats antropològiques de l’home.

Allí on la ciència no dóna explicacions endevinem el misteri. Què és el misteri?

Hom podria dir que és una experiència humana que vivim, sentim, fruïm i patim, com el dolor, el goig profund, la bondat, el plor, la tendresa, la inquietud, la finitud, el nostre viure i morir. Realitats profundes i universals que ni la raó ni la ciència no expliquen ni justifiquen.

Però el misteri és objecte de la intel·ligència espiritual; perquè el nostre l’esperit humà capta i experimenta sentiments i vivències d’un nou univers de sentit.

El nostre misteri es relaciona amb la nostra capacitat d’intuir allò que no podem explicar amb paraules racionals, però sí viure: per exemple, veiem el dolor i el plor d’una persona o d’una escena que ens poden commoure i emocionar. Tenim una experiència sensible d’una realitat que no podem  explicar perquè va més enllà del nostre raonament. Simplement commou el nostre interior sense que ens ho hàgim proposat. És una nova dimensió de la capacitat interior de la persona.   

Déu és també misteri. És l’experiència del “noumen” o presència d’un “ésser” que pressentim interiorment; una realitat que ens transcendeix, però que també ens fascina o bé ens angoixa: és la divinitat, que podem acceptar dins nostre encara que no podem explicar racionalment. Això és un fet històric al llarg dels segles i present en tots els pobles fins avui. El creient no veu físicament Déu, però el sent dintre seu. No és que ell l’hagi creat o se l’imagini. És l’Ésser que s’imposa cordialment a l’ésser, més enllà de tot raonament. Se’l troba, sovint fent-se preguntes aparentment sense resposta raonable: el senti del món, de l’amor, l’odi, la violència, la pau. El no creient o l’agnòstic, poden negar racionalment Déu; però els pot quedar  la sospita –acceptada o no– d’un Ésser “misteriós” sempre inverificable racionalment. La recerca del propi misteri, del sentit del món i d’un mateix, pot acabar amb una resignada negació o bé en una obertura al transcendent. Entre el creient i el no creient hi ha una cosa en comú: l’esforç per viure l’experiència Déu, o bé, la negació racional de Déu per impossible.

La situació de crisi pot ser una pera de toc perquè cada cop siguem més poble i menys massa?

És una lluita social o política per assolir bens limitats: la riquesa, el poder, el domini dels altres; la crisi pot ser viscuda interiorment com una ruptura entre el nostre passat que ja estem superant, i el desig de créixer, val a dir, de cercar un futur personal nou, tan atractiu com desconegut. Dit així, la crisi és un fet personal i social positiu, que pot esdevenir motor de canvi i de creixement; però també  en un fre al nostre desig natural de creixement interior, social, laboral i espiritual. Hi ha persones coratjoses que afronten la crisi, evolucionen i creixen. Altres, en no afrontar la seva crisi interior, podem renunciar a la passió natural a créixer i evolucionar; i condemnar-se  a malviuen una existència que no evoluciona. I con a fruit, una insatisfacció frustrada  i radical, que hom se sol compensar sovint amb “productes” deshumanitzadors. 

Que creus que aporta el teu llibre L’home com a misteri?

L’home com a misteri, de què tracto en el llibre, ens pot posar en contacte amb situacions dramàticament violentes o bé en situacions d’una immensa capacitat de felicitat, basades en el servei, l’ amor, la tendresa i la fidelitat a les pròpies conviccions.

Tracto igualment la realitat del mal i la realitat del bé. De la foscor de l’esperit que ens arrossega al Mal i de la presència de Déu que actua en nosaltres i ens transforma en acceptar-lo amb el cor obert. 

Parlo, també, de l’educació per al bé de la societat; però igualment, d’una educació violenta per assolir els propis interessos, al marge o en contra del drets humans, de la justícia i de l’humanisme.

Una educació que, per tant, demana famílies educadores, escoles i àmbits socials educatius, en els que el nen i el jove aprenguin a veure, a conviure i construir interiorment una necessària escala de valors humanitaris. El problema pot raure en la dificultat de trobar aquests espais. I en tot cas, sempre és possible intentar de construir-los. Ens hi juguem el present i el futur dels nostres fills i dels nostres joves. Ens calen “mestres” a més de professors.

Acabada la conversa Pere Codinachs em demana el seu llibre, em comenta que com l'ha vist subratllat i amb anotacions al marge li agradaria fer-li un cop d'ull per copsar que he destacat del seu escrit. Li deixo i dies més tard tornem a veuren's i me'l retorna amb aquesta dedicatòria: "Espero que descobreixis el misteri de l'home, amb la raó i el cor". I és que les millors converses sempre són d'anada i tornada. 

Publicat a El Jornal el 16 d'agost de 2012.

+ Pere Codinachs va morir el 24 de juliol de 2013.