Els centres d’estudis de parla catalana: La pluja menuda que va assaonant la terra

Publicat el 31 d'agost de 2012

Coincidint amb el vintè aniversari de la posada en marxa de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC), hem volgut anar a trobar a quatre investigadors del Camp de Tarragona, vinculats d’una o altra manera al món dels centres d’estudis per tal de parlar de la seva tasca d’investigació més personal però també de la importància que tenen els centres d’estudis no només en el territori més proper, sinó a nivell de Països Catalans. Josep Pla els hauria titllat d’homenots –segur– per tal d’emmarcar la voluminositat d’aquests quatre puntals de la cultura, en qui l’àmbit local s’entrellaça de forma natural com a mínim amb el nacional. De fet el periodista de Vilanova Xavier Garcia ja ho ha fet i alguns d’ells han passat a formar part de la seva particular confraria d’homenots del sud. Són el riudomenc Eugeni Perea Simón, el tarragoní Jordi Rovira Soriano, el vila-rodoní Josep Santesmases Ollé i el flixanco empeltat a Tarragona Josep Sánchez Cervelló.

Acostar-se i parlar amb aquestes quatre polifacètics escriptors i mestres de la història és anar a petar directament a les pàgines obertes dels llibres d’una curiosa biblioteca, d’una biblioteca que beu de l’ara i l’aquí –del present del present que deia Agustí d’Hipona– però també de la seva memòria, d’una biblioteca –en tot cas– amb les arrels ben trabades, ben clavades a la terra, al territori.

La vida no està feta de blancs i negres, ni de compartiments estancs. I el mateix passa amb les trajectòries d’aquests quatre homenots, uns camins poblats de passió i tenacitat, de recerques i publicacions en les quals només hi pouarem per fer-ne un tast. D’això es tracta, de conèixer una miqueta una part de les seves trajectòries  amb l’excusa del vintè aniversari de la CCEPC.

Eugeni Perea Simón (Riudoms, 1953) fou un dels fundadors l’any 1978 del Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar, és professor de la UNED i membre de la Societat Catalana d’Onomàstica. Parlant amb ell del futur de la Coordinadora del Centres d’Estudis de Parla Catalana apunta que li falten encara passos a fer, com ara el de canalitzar o coordinar estudis: “ara acabem de celebrar el bicentenari de la guerra del Francès i haguera estat una bona oportunitat per fer treballs en conjunt. És a dir, ja no es tracta només de fer la història de Mont-roig, per exemple, sinó la de la comarca, i no una comarca –diguem-ne del Baix Camp– que és fictícia, sinó de Camp de Tarragona, de veritable territori.” Perea, bregat en el món de la recerca però també de la creació literària, aposta per la importància dels centres d’estudis també com a eina democratitzadora de la cultura que parteix de l’àmbit local. L’historiador riudomenc ho afirma –reblant el clau i anant encara més lluny– citant el nòbel irlandès William Butler Yeats “El localisme és el guant amb el qual pots abastar l’univers.”

Josep Sánchez Cervelló (Flix, 1958) fundà el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre el 1983 i també va ser patró de l’Institut Ramon Muntaner, entitat que té com a finalitat la difusió i el suport als projectes d’investigació i de promoció cultural dels centres d’estudis. Actualment és acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia i degà de la facultat de Lletres de la URV. Sánchez Cervelló defensa la importància de la història local per entendre un món més ampli, i ho fa parlant-nos d’un microscopi i d’un telescopi. No en va és una persona d’aquelles que parla car, molt clar: “Un historiador que vulgui ser-ho ha de tenir dos instruments, un és el microscopi i l’altre el telescopi. El microscopi és el que ens dóna la visió del nostre entorn més immediat sense la qual nosaltres no podem ni ser ciutadans ni conèixer les complicacions i les teles d’aranya que es produeixen al voltant de les societats, per tant hem de començar mirant micro-societats fent estudis d’història local i després hem de ser capaços d’obrir l’objectiu, d’obrir el zoom i anar pujant per tal d’entendre les societats més complexes.”

Jordi Rovira Soriano (Tarragona, 1966) és l’actual president de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, fundada el 1844 i per tant degana dels centres d’estudis. De fet l’Arqueològica és una de les societats més antigues d’aquest tipus del continent europeu. Malgrat 168 anys deixen enrere la data de la seva fundació, Rovira aclareix que es mantenen totes les motivacions que van provocar el naixement de l’Arqueològica: “L’administració en aquella època no estava complint massa bé les funcions de protecció del patrimoni, això podem dir que al llarg dels cent-seixanta i molts anys que ja té la nostra Societat s’ha anat mantenint. Hi ha hagut alts i baixos però el que si que creiem segur és que a part de l’administració és bo que algú més vetlli pel patrimoni.” Jordi Rovira també es mostra partidari de la coordinació entre els centres d’estudis, dins i fora del país: “Podem parlar amb gent de centres d’estudis de la resta d’Europa i realment veiem que pràcticament parlem el mateix idioma, parlem el mateix llenguatge, tenim els mateixos problemes i estem treballant sense saber-ho en una direcció idèntica i similar.”

Josep Santesmases i Ollé (Vila-rodona, 1951) va participar en la fundació del Centre d’Estudis del Gaià l’any 1996. Actualment presideix la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i és el vice-president segon de l’Institut Ramon Muntaner, fets que li donen una visió prou àmplia del paper que juguen els centres d’estudis en el territori. Santesmases pensa que la coordinadora ha suposat un canvi substancial per als centres d’estudis ja que abans de la seva creació “tothom treballava al seu lloc, no hi havia contactes, no hi havia relacions, la gent no es coneixia.” Ara, a partir dels congressos –estan preparant ja el novè– i de la relació entre l’Institut Ramon Muntaner i la Xarxa Vives d’universitats dels Països Catalans, es palpa un encontre més ferm entre el món dels centres d’estudis i l’universitari. Santesmases també destaca la relació existent amb l’Institut d’Estudis Catalans, on precisament té la seu la coordinadora de centres d’estudis. En tot cas Josep Santesmases encara el futur d’aquestes entitats d’estudis locals amb optimisme, malgrat l’època de retallades i rebaixes que estem vivint en tots els àmbits: “La gent s’està trobant les dificultats, però té ganes de continuar” comenta mentre ens apunta que malgrat tot “encara s’estan creant centres d’estudis. Se n’està a punt de crear un al Segrià.”

Eugeni Perea, l’historiador de Mòsdriu

Una bona part de la tasca d’investigació i de recerca d’Eugeni Perea ha transitat pels camins de la religiositat –tant institucional com popular– dels segles XVII i XVIII, època en la que “hi manquen encara per aclarir molts camps.” Perea remarca la importància de la investigació dintre d’aquest àmbit ja que “quan parlem de religiositat, o d’història institucional de l’Església, no hem de pensar tampoc a nivell única i exclusivament religiós perquè l’Església té unes vinculacions extraordinàries en tots els camps. Pensem que el bisbe és senyor eclesiàstic però també senyor civil. Per tant les implicacions són totals, amb influència òbviament sobre la qüestió pastoral però també sobre els costums, les tradicions, el folklore... per tant és història global perquè abarca tots els camps.” D’aquest àmbit en destaquem tres publicacions, d’entre una prolífica producció: Església i societat a l’Arxidiòcesi de Tarragona durant el segle XVIII, Les visites pastorals dels orígens medievals a l’època contemporània i, pel seu valor com a eina de consulta, la Historiografia religiosa de l’Arxidiòcesi de Tarragona, un llibre que ens posa sobre la taula el repertori bibliogràfic existent sobre aquest tema des del 1606 al 2007.

Eugeni Perea procura fugir de la història més local –en el mal sentit de la paraula, diu–, connectant-la amb el territori: “La història local és la plaça d’un poble, ara bé, aquesta plaça d’un poble mai està aïllada, sempre té carrers, és a dir, amb la connexió amb el territori, el món.” Perea és també un apassionat dels noms de les coses. Afirma que  un nom “no és només una nominació d’alguna cosa, sinó que darrere hi ha una cosa.” Potser per això Perea pensa que els noms són fonamentals per a l’estudi de diverses disciplines com la història, l’antropologia o la llengua. I que “sense una onomàstica local difícilment e es pot fer la història local.” De fet Perea s’interessa molt per l’onomàstica justament perquè els noms “són un d’aquells primers punts a partir dels quals es pot construir història. Si avui volem fer, per exemple, una història de l’evolució d’un conreu o d’un costum, etc. ho haurem de fer a partir del coneixement de l’onomàstica”. I ens posa un exemple d’aquells entenedors a que ens té acostumats: “Ara estic treballant en el camp sobre el joc de pilota i òbviament si no coneixem l’onomàstica no podem fer la història de la pilota valenciana o del joc de la pilota al Camp de Tarragona. Perquè? Per que la toponímia del lloc ens dirà on és el trinquet o si hi ha trinquet, si hi ha paret de joc de futbol. I el mateix del santoral, veiem com es van introduint certes advocacions religioses a través del teixit del territori”. Sobre aquest àmbit destaquem els llibres Onomàstica de Riudoms i La geografia i la història de Mont-ral a través de la seva onomàstica.

La literatura i el paisatge literari és un altre dels camps que han interessat l’Eugeni Perea. El defensa el valor de la literatura com a quelcom que va més enllà de les paraules o les composicions, per això afirma que la literatura “és també història, també és antropologia, és filologia, són moltes coses. Si parlem per exemple de Mont-roig doncs haurem de parlar d’una sèrie d’autors que han escrit sobre Mont-roig. Si parlem sobre Riudoms haurem de parlar de que deia Josep Pla sobre Riudoms... Sigui o no siguin científiques aquestes opinions, en tot cas són opinions d’aquests autors, i és la manera de que ens veuen.” Sobre aquest àmbit destacar la seva Cartografia literària del Camp de Tarragona.

Més enllà de la història i l’onomàstica els volums Les Mallorquines i Els pòlders de la memòria –aquest darrer guardonat al el premi Rovira i Virgili el 2007– són dietaris que recullen la reflexió diària de Perea, i al seu torn dos llibres de ficció que “no necessàriament són la realitat que jo visco física, com es obvi, sinó també la realitat virtual. Allò que a mi em semblen les coses, aquell pensament poètic, o aquella contemplació, o aquella reflexió diguem-ne històrica, etc.” En tot cas aquest parell de llibres, cal destacar-los dins de la trajectòria del riudomenc, com a dos finestres que ens permeten accedir al seu imaginari més personal, a voltes vinculat a un Mòsdriu imaginari que –tot s’ha de dir– ens recorda força a Riudoms. El mateix podríem dir del llibre de poesia que properament publicarà a Perpinyà arran d’alçar-se com a guanyador de l’edició d’enguany del premi internacional de poesia de la Fondation Antonio Machado, de Cotlliure. “Això seria un pecat d’una llunyana joventut”, sosté Perea, qui va escriure els poemes fa molts anys, i ara no acostuma “a escriure massa poesia” diu, tot i que afirma que “si la poesia si l’he deixat de manera formal com a composició si que l’he inclòs a la prosa. Penso que tant Els pòlders de la memòria, com Les Mallorquines com el darrer llibre de la Sefa Ferré de fet és prosa que la podríem trencar i fer versos, és una prosa poètica.”

Es refereix al llibre Sefa Ferré. L’expressió permanent, presentat enguany al Palau Bofarull. Un llibre on el maridatge entre les imatges de la reusenca Sefa Ferré, on mai hi surt un personatge humà, i el text d’Eugeni Perea, prenyat d’humanitat, aboca un resultat francament encisador. Sobre el llibre Perea comenta que la seva tasca ha estat la de “posar veu als quadres i posar veu a les reflexions que a mi em produïen. No des del punt de vista crític, perquè jo no sóc crític ni m’interessa exercir la crítica però si fa reflexió d’aquells pensaments que em produïen, és a dir, el diàleg entre literatura i imatge.”

Josep Sánchez Cervelló, amb qui l’Ebre passa per Portugal

Assaig d’una indústria típica de Flix: Les cordes, així es titulava el primer llibre de Josep Sánchez Cervelló publicat el 1983. Ha plogut molt des d’aquella època, però més enllà del llibre –o millor dit, unit a ell– hi ha el tema de la generositat vers les seves arrels, vers la seva família, la qual almenys durant totes les generacions de què Sánchez Cervelló té noció s’ha dedicat a l’ofici de la cordilleria. La dels corders va ser, per motius obvis, la història que li tocava més d’aprop: “La història que tens al voltant normalment és desconeguda i el que has de tractar si t’interessa el tema és tractar de reconstruir-la, i això et permet aconseguir instruments per entendre realitats més complexes”. Allí, al filador de casa seva, va començar tot. Després ha vingut Portugal, Àfrica, el carlisme, la República...  i temes més globals, com la coordinació d’un màster sobre estudis africans on hi ha totes les universitats catalanes publiques, una de privada i tres universitats africanes. Potser arran d’això, de com va començar tot, Sánchez Cervelló no dubta a parlar de generositat, i també a exercir-la: “Jo crec que la generositat sols se pot pagar amb generositat.”

El llibre Ramon Nogués i Biset de la presidència de la Diputació republicana tarragonina a la de les corts a l’exili recull l’experiència vital d’aquest morenc que fou president de les Corts republicanes a l’exili, i fou mereixedor del premi Gramunt i Subiela el 2003. Al voltant del president Tarradellas, Sánchez Cervelló també ha publicat  Los papeles de Tarradellas: Repúblca, exilio y transición, un llibre arriscat que ha aconseguit tornar a centrar la figura d’un president que ha estat més valorat pels darrers anys de la seva vida que pel conjunt de la seva trajectòria.

I es que Sánchez Cervelló no ha deixat mai d’esmerçar esforços en historiar el republicanisme, en donar veu als qui la van perdre. En aquesta línia van alguns dels seus darrers llibres. I ja que en parlem, el darrer l’ha convertit –per dir-ho d’alguna manera– en un escriptor planetari, ja que és Planeta qui l’ha editat, amb un títol ben explícit: La Segunda República en el exilio (1939-1977), les prop de sis-centes pàgines del qual fan que constitueixi una important aportació en pro de la legitimitat d’una República que fou anorreada pel colpisme franquista.

Més enllà d’aquest primer llibre Sánchez Cervelló sempre ha apostat fort per la història local, i d’entendre-la com una bona base per anar més enllà. Llibres com Conflicte i violència a l’Ebre. De Napoleó a Franco, o els tres volums que ha coordinat sobre el carlisme a l’antiga diòcesi de Tortosa així ho constaten. En aquest sentit el catedràtic flixanco comenta: “Un historiador que vulgui ser-ho, ha de tenir dos instruments, un és el microscopi i l’altre el telescopi. El microscopi és el que ens dóna la visió del nostre entorn més immediat sense la qual nosaltres no podem ni ser ciutadans ni conèixer les complicacions i les teles d’aranya que es produeixen al voltant de les societats, per tat he de començar mirant microsocietats, fent estudis d’història local. I després hem de ser capaços d’obrir l’objectiu, d’obrir el zoom i anar pujant. I hem de ser capaços també d’entendre les societats més complexes. Però en aquesta qüestió la història local és transcendentalíssima.”

I aquest telescopi, aquest zoom, ens acosten a una important producció al voltant de Portugal, qüestions africanes i els processos de descolonització. D’aquest àmbit en destaquem quatre llibres: A Revoluçao Portguesa e a sua influencia na Transiçao Espanhola, traduïda posteriorment al castellà i que, en paraules d’Hipólito de la Torre, és “una de les millors investigacions sobre el Portugal contemporani”, La Revolución de los Claveles en Portugal, El último imperio occidental: la descolonización portuguesa i també Descolonización y surgimiento del Tercer Mundo, un llibre molt àgil i entenedor per entrar en matèria centrat en l’onada descolonitzadora posterior a la segona Guerra Mundial.

I no us penseu que tot sigui camí planer. Sánchez Cervelló ens ho recorda en parlar d’un dels projectes que li tenen el cor robat: la Història de les Terres de l’Ebre, de la que ara per ara se n’han publicat dos volums. “En falten cinc més”, afirma Sánchez Cervelló sense perdre aquell ferm optimisme que el caracteritza. “Esperem que en època de millores econòmiques el poguéssim reactivar. És un projecte ampli i molt interessant perquè hi ha gent dels centres d’estudis de l’Ebre, professors especialistes en les matèries i  gairebé tots els historiadors que hi ha al territori.” I és que Josep Sánchez Cervelló sempre torna a l’Ebre, un Ebre que passa per Portugal, eixamplant simbòlicament el seu concepte de cruïlla.

Jordi Rovira, coneixement i salvaguarda del patrimoni

Jordi Rovira presideix la veterana Reial Societat Arqueològica Tarraconense (RSAT). És precisament a redós de l’entitat on desenvolupa part d’una interessant tasca investigadora, de la qual cal destacar el seu darrer llibre Arquitectura i Urbanisme de la Part Alta de Tarraco en època Republocana i Imperial, escrit amb Òscar Martín, i que amb la voluntat d’incidir en l’àmbit de la recerca enceta la col·lecció Tarraco Archaeologica de la RSAT. Rovira ens remarca que “no s’havia dit be bé tot el que es podia sobre aquest gran jaciment que és el conjunt arquitectònic i urbanístic de la Part Alta de la ciutat, amb els tres recintes, amb la zona de circ, del fòrum provincial i de la zona de culte. Tot i que és un tema que ha estat molt treballat hi havia algunes pinzellades que es podien oferir i hem aportat algunes idees novedoses.” I és en aquest sentit que Rovira afirma que “hem aportat un tema d’estructura urbana de la Part Alta en època republicana, que vol dir que ara ja sabem que les portes que hi ha a la muralla estaven interconnectades, que hi ha un traçat viari, de “carrers” –entre cometes– que les unien. Sabem que les similituds que ja s’havien documentat per part sobretot d’investigadors italians sobre els paral·lels que té aquest gran jaciment arqueològic les trobem a la pròpia Roma, i en una construcció molt singular que és la casa d’August al Palatí, això una mica ens dóna peu a treballar en l’àmbit dels cànons i la geometria d’aquest gran espai urbà a l’antiguitat. I dóna uns resultats realment encoratjadors”.

La investigació de Jordi Rovira i Òscar Martín demostraria que els romans no van deixar a l’atzar la creació d’aquest gran recinte monumental de la Part Alta de Tarraco, i que a més ho “van fer amb tota cura i seguint uns models prefixats, uns models que tenien un valor i una reputació importat dins de l’urbanisme romà del seu temps”. Aquesta recerca porta a Jordi Rovira a deixar clar que “s’hauria de replantejar la datació per tot el conjunt. Nosaltres apostaríem per una datació lleugerament anterior a la que s’està donant fins ara; i aproparíem aquesta datació a l’època d’August perquè creiem que és el que mostra que hi té una relació més íntima i més directa. Per tant podríem oferir noves dades per revisar el que seria la datació, almenys del projecte de la Part Alta de Tarraco.”

Sortosament, no tot acaba en l’època romana. Així, Rovira ha escrit sobre temàtiques que abracen tot el període històric de la ciutat de Tarragona, també el més contemporani. D’aquest destaquem el llibre Lorca, la incògnita visita, de l’artista Josep Maria Rosselló i en el que Jordi Rovira hi ha col·laborat a nivell documental i a través d’un interessant epíleg. Per a Rovira la visita del poeta Federico Garcia Lorca a Tarragona durant les festes de Santa Tecla de l’any 1935 “és un dels temes més seductors que pot tenir la història de Tarragona, vinculada a l’àmbit literari del segle XX. És una època en la que Tarragona viu una esplendor en molts aspectes, és l’època de la Segona República. I aquí hi apareix, ni que sigui per uns breus temps, per uns dies probablement, un Federico Garcia Lorca que s’interessa molt per la ciutat.”

Més enllà de Lorca, alguns dels llibres dels quals Jordi Rovira n’és coautor són El Mausoleu de Jaume I, Aproximació a la investigació de la història antiga del Baix Gaià i conclusions de l’estudi del món indígena o l’encara vigent Introducció a la Setmana Santa de Tarragona –un llibre per cert molt ben editat– que Rovira va escriure amb Andreu Dasca i el recordat arxiver Mn. Salvador Ramon.

A nivell periodístic Jordi Rovira Soriano escriu setmanalment a La Vanguardia la secció “Amb T de Tarragona”, on aboca a bon ritme –i sense perdre pistonada– part del seu coneixement de la història de la ciutat, tocant moltes temàtiques inèdites que gràcies al mitjà on les publica arriben a un públic molt ampli. Alguns títols són “Tarragona el 1603”, “Maria Josepa Massanès, dona i poetessa”, “Ramon Nolla, metge carlí” o “De Pittsburg a Tarragona” que ens retrata la vida d’un reusenc, Miquel Domènech, que va esdevenir el segon arquebisbe catòlic de la ciutat nord-americana de Pittsburg. A banda els articles estan il·lustrats molts cops amb imatges de l’arxiu personal d’aquest historiador i bibliòfil tarragoní que tant ha fet per la defensa del patrimoni de la seva ciutat.

Josep Santesmases, amb el Gaià al cor

Josep Santesmases va publicar el seu primer llibre l’any 1981, donant continuïtat a una de les temàtiques que mai l’ha abandonat, la de les terres del Gaià. Aquest llibre duia per títol El Gaià, 1era. Part: L’Alt Gaià, en aquesta línia cal destacar el llibre de prosa poètica Santes Creus i les terres del Gaià, il·lustrat per Joan Cunillera o el reeixit volum Viatge literari per la vall del Gaià: Les terres altes, publicat el 2008. Però entre l’un i l’altre hi basculen una munió d’articles, llibres, exposicions i projectes de la més diversa tipologia que d’una o altra manera aprofundeixen en la terra, l’aigua i la gent d’aquest Gaià que Santesmases porta al cor. I això sense abandonar els estudis d’història local, dels quals en tenim abundosos exemples, com ara la monografia sobre el seu poble El segle XIX a Vila-rodona.

Però la del Gaià no és l’única temàtica de Josep Santesmases, qui durant molts anys ha treballat el tema del cooperativisme agrari, tant lligat amb la terra. Llibres com Història econòmico-social de les cooperatives agrícoles de Nulles, escrit conjuntament amb Antoni Gavaldà, o El cooperativisme agrari a Vila-rodona en donen fe. “El tema del Gaià i el tema del cooperativisme són d’aquells temes que els vas arrossegant tota la vida i ja no els deixes mai, sempre hi tornes. De vegades estàs una temporada que no fas res, però sempre hi tornes. I això m’ha anat lligant amb el tema literari.”

Santesmases ha publicat el seu primer poemari, El món des de l'agut, en referència al cim de Montagut –a Querol– que li permet “una visió molt àmplia i  reflexionar sobre aquest món que es despobla ja que abans era un espai amb població, amb masies, amb la parròquia, encara es conserva l’Església”. Des d’aquest cim Santesmases ha baixat més d’un cop amb versos a la motxilla, i potser sense adonar-se’n va començar la seva vessant de poeta, sobre la que comenta “després, arran d’altres històries, vaig començar a escriure proses poètiques vinculades a llocs del Gaià, va ser un llibre que vam publicar amb il·lustracions de Joan Cunillera i que es deia Santes Creus i les terres del Gaià. Darrerament m’he embarcat en l’àmbit la poesia, amb El món des de l’agut.”

I Josep Santesmases tampoc és dels que s’aturen. Ens comenta que ara està capbussat en un projecte que pot tenir cert ressò, i amb il·lusió ens ensenya unes làmines amb els seus versos i algun dibuix que ja li ha començat a arribar... “Estic escrivint unes poesies molt curtes sobre temes de natura, dels conreus. I per cada poesia, que pot ser de quatre o sis versos,  busco un artista que m’ho vulgui il·lustrar. La idea és muntar una exposició que pugui itinerar, i tinc el compromís de que després m’editaran el catàleg. Això serien entre quaranta i cinquanta poesies i ara estic escampant els papers perquè me’ls il·lustrin. La veritat és que estic trobant molta col·laboració, tothom m’ha dit que si i tinc gent des del País Valencià fins al Maresme. La meva visió sobre la natura, que a vegades són sensacions o impressions, també tindran una altra part, la de l’artista.”

I tot plegat amanit amb nombrosos articles d’història, assaig i opinió. De fet més enllà de revistes especialitzades Josep Santesmases va encetar l’any 1986 una vessant d’articulista a la premsa des de les pàgines primer del setmanari El Pati de Valls i després d’El Punt en la seva edició camptarragonina. “Sempre he tingut afició a escriure, el que passa és que el tema històric sempre m’havia absorbit i potser de vegades tampoc no trobes canals. Una primera cosa que em  va ajudar molt és escriure a la premsa”, comenta Santesmases. I degut a les dinàmiques de la nostra premsa ha continuat escrivint a El Punt Avui: “Darrerament ho he fet a El Punt-Avui i això ara em penso que està en procés de reformulació”. Molta de la seva activitat com a articulista no cal anar-la a buscar a les hemeroteques ja que Santesmases ha publicat un parell de reculls d’article: Riu avall, i Quarts i hores I. Societat i política, aquest darrer el primer d’un parell de volums més que tancarien la sèrie “Quarts i hores”. Una activitat que sens dubte li ha servit per mantenir la forma com a escriptor: “Això ja m’ha servit molt per escriure perquè escriure articles, com que tens uns caràcters limitats això sempre t’ajuda molt”.

Havent fet un tast de les trajectòries d’aquests quatre polifacètics investigadors del Camp de Tarragona, no deixem el món dels centres d’estudis sense esbrinar que en pensa l’actual conseller de Cultura Ferran Mascarell –soci del Centre d’Estudis Santjustencs–, qui afirma no dubtar a mostrar la seva “absoluta convicció sobre la importància dels centres d’estudis” de cara a construir un imaginari de futur deixant clar que “la cultura d’un país es construeix no des de l’administració sinó des de les persones voluntàries”. Precisament a partir d’una qüestió que li formulà Josep Santesmases en la trobada de cultura i recerca local “Recercat” que es dugué a terme el passat mes de maig a Tarragona, el conseller de cultura va respondre interrogant-se sobre “quin és el món que volem construir” i deixant clar que en ell “la gent dels centres d’estudis hi té un paper”. I així ens ho demostren els quatre investigadors a qui ens hem acostat, aquests quatre homenots a qui hem anat a trobar amb una excusa potser no gaire mediàtica però ben important –si més no–  per a la gent que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, estima el territori i s’interessa per la recerca i el patrimoni.

Publicat a El Jornal el 31 d'agost de 2012