23 de desembre de 2016

Joaquim Icart: Cançons, projectes i país

Joaquim Icart. Foto: Eduard Boada.
“La cançó tradicional és història viva”

Joaquim Icart Garcia és d’aquelles persones que sempre tenen projectes a tirar endavant. El darrer projecte d’Icart és la transcripció musical d’un centenar de cançons que ara es publiquen en el llibre Cançons tradicionals a Mont-roig del Camp. Un altre d’aquests projectes ha estat la catalogació ­­–feta amb Anna Cazurra– de l’obra musical del popular compositor Mn. Salvador Ritort (1888-1955). Joaquim Icart és professor de la Universitat Rovira i Virgili i acadèmic corresponent per Tarragona de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. És autor de diverses publicacions i recerques en l’àmbit de la musicologia, però també vehicula els seus projectes, la seva passió cap a la pintura i l’escultura en bronze.

A més, Joaquim Icart és una persona apassionada pel seu país. Això el dugué a participar activament en la lluita contra el franquisme. Organitzà les darreres reunions del Sindicat Lliure d’Estudiants fins al final de la Caputxinada, quan els grisos encerclaren i assaltaren el convent dels Pares Caputxins de Sarrià.

Hem volgut parlar amb ell de cançons, projectes i país.

Cançons tradicionals a Mont-roig del Camp, 2012
La música i les cançons més tradicionals, són prou estudiades?

Al meu parer, sí, i Catalunya n’ha estat pionera. Altra cosa és la seva permanència com a música popular, degut als moments de globalització que estem vivint. La nostra música tradicional, més que ser estudiada, el que necessita és que se la conegui, i d’aquí la gran importància que es conservi viva i es canti a l’escola per al gaudi dels infants de tot arreu.

Què aporta el llibre Cançons tradicionals a Mont-roig del Camp?

Aquest llibre, és un recull de cançons que varen ser populars a Mont-roig en els temps de la infància les senyores que les van cantar per a la seva transcripció al pentagrama. Segurament més d’una, hauria quedat en l’oblit, i possiblement en perill de desaparèixer en la nostra memòria.

Quan podem dir que una cançó es converteix en tradicional?

En qualsevol cas, aquest llibre deixarà constància del cant popular d’altres èpoques, el qual quedarà com a un tresor de la nostra tradició cantada. D’això en diem cançó tradicional, i cantar-la ara es converteix en un himne a les vides dels qui ens van precedir, alhora que fan reviure en nosaltres aquelles mateixes emocions. D’això en diem història viva, i és la que fa que el sentir d’un poble transcendeixi el pas del temps.

En el teu cas, existeix un maridatge especial entre l’escultura, la pintura i la música...

Tot és art, i em considero un privilegiat en poder gaudir expressant-me en aquestes modalitats. A tot no es pot arribar.

Fa poc, a la Diputació de Tarragona, despenjaves els vint-i-set quadres de l’exposició “La meva terra, els meus amics” –on també hi havia dues escultures–, ara aquest llibre... Quin és el teu proper projecte?

A part de seguint amb la meva dèria artística, penso a dedicar temps a escriure algunes reflexions sobre l’educació artística i la seva transcendència en l’exercitació de l’intel·lecte, tal com ho entenien els antics, a més a més de la seva importància en l’educació de la sensibilitat dels infants a l’escola; tant en les arts plàstiques com en la música.

Com a persona que vas participar en la lluita antifranquista, com veus la situació que viu actualment el nostre país?

Pel que fa al sentiment del meu poble i la seva relació amb el poble veí, no hi veig cap diferència d’ara amb abans; la dictadura era només un problema afegit. Aleshores, la gent es quedava a casa perquè anaven maldades, i només uns quants s’atrevien a donar la cara i jugar-se la pell. Espero que ara això hagi canviat i tothom tingui el coratge de donar la cara, com en l’onze de setembre, i mantenir-la. Tant si va de bones, com si venen maldades.

Publicat a El Jornal el 28 de setembre de 2012