Josep Fornés: Cal no tenir por dels reptes

Josep Fornés. Foto: Eduard Boada.

“Sense la bona gent immigrada als nostres Països Catalans, mai no hi haurà un estat propi que pagui la pena”

Josep Fornés i Garcia és antropòleg, i com a bon antropòleg es mira el món sense deixar de reflexionar sobre la persona, fet que l’ha dut a especialitzar-se en la diversitat social i cultural, el que l’ha portat a formar part del Consell assessor de SOS Racisme. Des del 2003 Josep Fornés dirigeix el Museu Etnològic de Barcelona. Escriu articles en diferents publicacions, com ara la Revista de Catalunya, per citar-ne una. També forma part de la comissió de publicacions del Consell del patrimoni etnològic de la Generalitat de Catalunya.

Josep Fornés és observador permanent del Consell de Cultura de Barcelona, i participà en la redacció del protocol festiu de la capital catalana. És coautor d’Entre el poder i la màscara, etnohistoria del carnaval de Barcelona.

Fornés és viatger de mena i ferm apassionat de la seva terra. Escriu poesia, des de 2010 un blog personal i en vesteix un altre amb fotografies d'una particular col·lecció d’etnografia on no hi falten ni els siurells mallorquins, ni els càntirs fabricats pel terrissaire i antropòleg alacantí Emili Boix.

Josep, com els entomes els reptes?

Els entomo tal com venen, no m’ho penso gaire, no m’ho puc permetre. Un cop assumits els reptes hi ha qui em diu que sóc valent. Personalment considero que, tenint com tinc el privilegi de treballar en el que m’agrada, cal no tenir por dels reptes.

Fa ja una pila d’anys un responsable polític de l’aleshores centre cívic L’Artesà de Gràcia et digué que no volia que es convertís en un “cau de grallers”. I tu vas i crees el Tradicionàrius, avui amb 26 anys de vida...

Als polítics cal escoltar-los, però no cal seguir el dictat. Com a mestre que he estat, jo també sé dictar pautes. Com a director de l’Artesà de Gràcia, vaig anar a cercar els amics Eduard Casals i Jordi Fàbregas per a engrescar-los a muntar un cicle de concerts. Després de gairebé tres dècades de festival, el Tradicionàrius s’ha convertit en el festival de referència de la música d’arrel tradicional dels Països Catalans. Quan vam començar la nostra música d’arrel estava en plena extinció, avui és una música que captiva l’interès dels joves músics. Ara hi ha futur.

Tornem al segle XXI... La primavera, al Masroig o a Barcelona?

Sempre al Priorat. El Masroig és el poble del meu sogre. Hi tenim casa, família i amics. Per Sant Jordi, però, a Barcelona.

Sembla que ha arribat la primavera catalana... per quedar-se?

Depèn únicament de nosaltres els catalans i nosaltres les catalanes. Pel bé i pel mal, la culpa sempre és nostra, tan si ens impliquem en política com si en passem. La lluita és per a més d’una vida, cal tenir paciència, compromís i perseverança.

Serem capaços de crear un nou estat on també els “nous catalans” puguin ser ciutadans de ple dret?

Sense la bona gent immigrada als nostres Països Catalans, mai no hi haurà un estat propi que pagui la pena. Les noves nacions, i la nostra haurà de ser nova i mai vella, es creen i s’inventen sempre de bell nou amb la gent que hi viu i hi treballa.

Com creus que l’explicarem, aquesta segona transició?

Espero, pel bé de tots i totes, que la puguem explicar amb un somriure als llavis.

Escrius poesia prenyada de terra i festa... d’on surten els teus versos?

D’observar tot allò que m’envolta. De mirar la gent i de mirar-me a mi mateix com a gent, la meva gent.

La teva poesia m’ha servit per pensar el passat sense desconnectar de l’ara i l’aquí. Tot m‘ho faig jo?

Intento incorporar passat i present, el futur encara no existeix. El nostre temps i el nostre espai en relació als moments agradables, sobretot en la utilització de l’espai públic, el de tothom, en la festa. Aquell espai públic sotmès a restriccions absurdes, prepotents, oficials.

Ets el director del Museu Etnològic de Barcelona... s’hi olora encara l’empremta de Ramon Violant i Simorra?

De Ramon Violant, de Joan Amades, de Duran i Sampere, d’Apel·les Mestres, de Zeferina Amil, d’August Panyella, d’Eudald Serra, de Sabater Pi...

Twitter peta fort... Pots definir Ramon Violant i Simorra sense depassar els 140 caràcters de marres?

Violant de Sarroca de Bellera. Aprenent de sastre a Balaguer. Sastre, víctima de bombes feixistes a Barcelona. Autodidacta pioner de l’etnografia catalana.

Publicat a El Jornal el 16 d'abril de 2013