Pere Codinachs: Entendre l’home com a misteri

Pere Codinachs a Tarragona. Foto: Eduard Boada

“La crisi pot esdevenir motor de canvi i de creixement”

Pere Codinachs i Verdaguer transmet calma, una calma que amb el seu esguard s’entreveu apassionada. Ens ha rebut a Tarragona, ciutat on ha viscut durant els darrers vuit anys. Va néixer a la Plana de Vic i als setze anys va professar com a claretià. Es llicencià en Ciències Socials a la Gregoriana, i en Ciències Morals a Comillas. Visqué curtes temporades a Bolívia i Guinea Equatorial. Pere Codinachs va ser l’iniciador i coordinador general del moviment Hora3, així com el darrer responsable claretià de la gestió de l’Església de Sant Agustí, a Tarragona. Ha publicat diversos llibres. Alguns dels darrers títols, que no tots, són: Ecologia i ètica mundial, Riquesa global, pobresa mundial, Globalització del poder polític versus globalització del poder terrorista i Pobre i a peu, aquest amb dues edicions i traducció al castellà.

L’hem anat a trobar per parlar d’un dels seus llibres, el darrer: L’home com a misteri (Claret), on emprant el mètode interdisciplinari s’endinsa en el misteri de l’home de tots els temps, i Codinachs ho fa posant una  especial atenció a les capacitats antropològiques de l’home.

Allí on la ciència no dóna explicacions endevinem el misteri. Què és el misteri?

Hom podria dir que és una experiència humana que vivim, sentim, fruïm i patim, com el dolor, el goig profund, la bondat, el plor, la tendresa, la inquietud, la finitud, el nostre viure i morir. Realitats profundes i universals que ni la raó ni la ciència no expliquen ni justifiquen.

Però el misteri és objecte de la intel·ligència espiritual; perquè el nostre l’esperit humà capta i experimenta sentiments i vivències d’un nou univers de sentit.

El nostre misteri es relaciona amb la nostra capacitat d’intuir allò que no podem explicar amb paraules racionals, però sí viure: per exemple, veiem el dolor i el plor d’una persona o d’una escena que ens poden commoure i emocionar. Tenim una experiència sensible d’una realitat que no podem  explicar perquè va més enllà del nostre raonament. Simplement commou el nostre interior sense que ens ho hàgim proposat. És una nova dimensió de la capacitat interior de la persona.   

Déu és també misteri. És l’experiència del “noumen” o presència d’un “ésser” que pressentim interiorment; una realitat que ens transcendeix, però que també ens fascina o bé ens angoixa: és la divinitat, que podem acceptar dins nostre encara que no podem explicar racionalment. Això és un fet històric al llarg dels segles i present en tots els pobles fins avui. El creient no veu físicament Déu, però el sent dintre seu. No és que ell l’hagi creat o se l’imagini. És l’Ésser que s’imposa cordialment a l’ésser, més enllà de tot raonament. Se’l troba, sovint fent-se preguntes aparentment sense resposta raonable: el senti del món, de l’amor, l’odi, la violència, la pau. El no creient o l’agnòstic, poden negar racionalment Déu; però els pot quedar  la sospita –acceptada o no– d’un Ésser “misteriós” sempre inverificable racionalment. La recerca del propi misteri, del sentit del món i d’un mateix, pot acabar amb una resignada negació o bé en una obertura al transcendent. Entre el creient i el no creient hi ha una cosa en comú: l’esforç per viure l’experiència Déu, o bé, la negació racional de Déu per impossible.

La situació de crisi pot ser una pera de toc perquè cada cop siguem més poble i menys massa?

És una lluita social o política per assolir bens limitats: la riquesa, el poder, el domini dels altres; la crisi pot ser viscuda interiorment com una ruptura entre el nostre passat que ja estem superant, i el desig de créixer, val a dir, de cercar un futur personal nou, tan atractiu com desconegut. Dit així, la crisi és un fet personal i social positiu, que pot esdevenir motor de canvi i de creixement; però també  en un fre al nostre desig natural de creixement interior, social, laboral i espiritual. Hi ha persones coratjoses que afronten la crisi, evolucionen i creixen. Altres, en no afrontar la seva crisi interior, podem renunciar a la passió natural a créixer i evolucionar; i condemnar-se  a malviuen una existència que no evoluciona. I con a fruit, una insatisfacció frustrada  i radical, que hom se sol compensar sovint amb “productes” deshumanitzadors. 

Que creus que aporta el teu llibre L’home com a misteri?

L’home com a misteri, de què tracto en el llibre, ens pot posar en contacte amb situacions dramàticament violentes o bé en situacions d’una immensa capacitat de felicitat, basades en el servei, l’ amor, la tendresa i la fidelitat a les pròpies conviccions.

Tracto igualment la realitat del mal i la realitat del bé. De la foscor de l’esperit que ens arrossega al Mal i de la presència de Déu que actua en nosaltres i ens transforma en acceptar-lo amb el cor obert. 

Parlo, també, de l’educació per al bé de la societat; però igualment, d’una educació violenta per assolir els propis interessos, al marge o en contra del drets humans, de la justícia i de l’humanisme.

Una educació que, per tant, demana famílies educadores, escoles i àmbits socials educatius, en els que el nen i el jove aprenguin a veure, a conviure i construir interiorment una necessària escala de valors humanitaris. El problema pot raure en la dificultat de trobar aquests espais. I en tot cas, sempre és possible intentar de construir-los. Ens hi juguem el present i el futur dels nostres fills i dels nostres joves. Ens calen “mestres” a més de professors.

Acabada la conversa Pere Codinachs em demana el seu llibre, em comenta que com l'ha vist subratllat i amb anotacions al marge li agradaria fer-li un cop d'ull per copsar que he destacat del seu escrit. Li deixo i dies més tard tornem a veuren's i me'l retorna amb aquesta dedicatòria: "Espero que descobreixis el misteri de l'home, amb la raó i el cor". I és que les millors converses sempre són d'anada i tornada. 

Publicat a El Jornal el 16 d'agost de 2012.

+ Pere Codinachs va morir el 24 de juliol de 2013.