25 de juliol del 2017

Eth Pònt de Rei



Foto: M. Solé. Perseguits i salvats.
El pas fronterer del Pònt de Rei és a pocs quilòmetres de Bausen, Pontaut i Canejan, al sud, i d'Hòs i Melles, al nord. Permet creuar el riu Garona, deixant a banda i banda els estats espanyol i francès. Sembla que el pont va ser obra del rei Renat I el Bo (1409-1480), per bé que de l’original no en queda ni rastre. Durant anys sovintejat per gendarmes i guàrdies civils, avui la frontera es desèrtica, a poca distància d'edificis abandonats que ja comencen a apuntar runa, com l'hotel "Deux Nations", nom que no crec que faci referència ni a la nació occitana ni a la catalana. Sigui com sigui avui la frontera estatal no ha deixat d'existir, i policies amb braços com a cuixes armats amb metralletes de tant en tant munten controls a la carretera de Les, quan ja sembla que la frontera ha quedat enrere. 

Pònt de Rei
Teresa Pàmies (1919-2012), en una de les seves cròniques a Matins de l'Aran (1982) ens parla del Pònt de Rei–: "En aquell indret de la Vall d'Aran és fàcil el pas de la frontera. Presentes el DNI i llestos. El camí és pla i el cotxe de línia et deixa davant les duanes", això li explica a un jove basc que havia fugit de la caserna de Vielha per no haver de fer el soldat. En ser conscient de la delicada situació l'escriptora li aconsella passar la frontera "per alguna escletxa del bosc, pel riu Garona nedant". Diu Pàmies: "En lloc de dir-li que tornés a la caserna vaig aconsellar-li que fer allò que ell havia decidit: agafar l'autocar i plantar-se a Pont del Rei; tractar d'entrar a França". En aquest llibre Pàmies fa d'altres referències al Pònt de Rei, com a punt de partida o destí d'una de les línies de la companyia d'autobusos que ha popularitzat Pep Coll amb L'abominable crim de l'Alsina Graells (1999): "L'empleat de l'Alsina Graells li aclarí que per etrar a França hi ha policia francesa i que ni els d'ací no deixen passar la frontera sense el DNI al dia". No és un tema menor el prestar atenció a la caducitat des documents a fi d'estalviar ensurts: "En arribar a Pont del Rei ens van demanar el DNI, de primer els policies espanyols, després els francesos, aquests més primmirats que els altres. L'home de la boina va tenir sort, car els uniformats no s'adonaren que duia el carnet d'identitat caducadíssim. Entràrem plegats a França. El primer poblet francès era Fos, però abans, tocant a la Duana hi ha un cafè una mica tronat on vaig ésser convidada a un refrigeri pel senyor del monòleg". pelq ue fa al trajecte en l'Alsina Graells, Pàmies escriu: "L'estat d'aguait no ens permetia gaudir del paisatge que, de Lés a Pont del Rei, ofereix imatges de pradells, boscos i llogarets penjats, com ara Canejan i d'altres que en matí tan clar i transparent valien el trajecte"

En un poema que li dedica al pont­, l'escriptor Mateu Janés i Duran (1896-1974) a De sobirans indrets (1966) diu: "Del bell congost que tu traspasses, / del riu brillant que els peus et besa, de tu, que em brindes pels meus somnis / l'enllà del món a via plena, / breu Pont de Rei, m’enduc la joia /  que em besarà alguna hora esquerpa". Encara que Janés no anava cap aquí, a mi em fa pensar en la gens bucòlica joia dels jueus que fugien dels nazis per aquest pont, o la dels qui fugien del franquisme... o la dels maquis que van desitjar que fos un pas segur cap a una Val d'Aran alliberada.