2 d’agost de 2017

La Joncosa del Montmell, entre la vinya i el bosc de les arrels

L'església de la Joncosa del Montmell. Foto: Eduard Boada
Remenar arxius a voltes et porta a destins inesperats. Per això dies després de la troballa em calço les sabates de caminar i amb un cop de cotxe em planto amb mons fills a un poble per a mi del tot desconegut; a uns tres quarts d'hora de Tarragona.

Segle XVIII. La Maria Ventosa i Bella va néixer al mas d’en Guerra, al terme de Vila-rodona­. La Maria era de la nissaga dels Ventosa de la Joncosa de Montmell. De fet la casa pairal d'aquesta família encara existeix i avui allotja l'ajuntament. És Cal Ventosa, una de les primeres cases alçades en aquest petit poble del Penedès, el lloc on vaig fer cap. Vaja, que la Maria deuria ser de casa bona, un bon partit.

Ja a La Joncosa del Montmell pregunto a una senyora gran i m'il·lustra sobre els últims Ventosa: van vendre la casa fa anys i van acabar marxant a viure a Barcelona, qui sap on. Si m'interesso per tot això és perquè la Maria Ventosa es va casar a Nulles amb el Josep Pallarès. I a Nulles van tenir la Rosa, una de les meves vuit rebesàvies. Sí, tots en tenim vuit, de rebesàvies.

Deixem enrere Cal Ventosa –que estava tancat i barrat– i ens proposem xafar una mica el poble i el terme. Noto que caminar pel territori d'on procedeix aquesta branca perduda dels meus avantpassats em dóna força. Recorrem el poble sense rumb i anem fins a l'església. És al defora, tocant la falda de la serra del Montmell. Em criden l'atenció les arcades que encara s'hi alcen davant; són les restes d'una església nova que mai es va acabar.

Poc més amunt s'acaba el carrer i comença un camí envoltat de vinyes. Trenquen a la dreta i ens endinsem per una zona d’horta i regadiu, entre la font de la Volta i la bassa del Camí. Allí un home gran que ja plegava veles de treballar a l'hort i portava una ferrada amb hortalisses ens indica per on hem de seguir, ja que el camí es desdibuixa quan l'horta dóna pas a noves vinyes.  Anem a petar a la carrerada de Torrossolla, la típica pista practicable en cotxe. L'abandonem un parell de cops, per arribar-nos a dues barraques de pedra seca. En la primera –envoltada de vinyes–, em fixo en una ampolla de cava que algú ha encastat en unes pedres que amb el reflex del sol agafen tonalitats verdoses. L'altra barraca és a mà esquerra, ja a més desnivell. Està més deixada i la sorpresa és a l'interior, un sofà rònec i altres andròmines que no aporten gens de glamur. Tornem al camí i seguim. En això que baixa un grup de tres o quatre persones. I la meva sorpresa és que ma filla els saluda. Vaja! Al poble desconegut ma filla ja hi coneixia algú!  

La Joncosa del Montmell. Foto: Eduard Boada
A mesura que avancem, la vinya deixa pas al bosc i una mica més enllà del camí que mena a Cal Bullanga una serp d'un verd llampant s'espavila a amagar-se, ja deu conèixer prou com les gastem els humans. Trenquem a la dreta per un camí dels que m'agraden –ombrívol i no apte per a cotxes–. Aquest camí permet tornar al poble per una mena de ruta circular que et salva de tornar sobre les teves passes. El nou camí fa cap a la partida del camp de la Creu, d'allí a la carretera i entrem al poble per l'entrada on hi ha la piscina i els camps d’esport. Queda poca llum solar i l'ambient és relaxat. Gent jugant amb la pilota, d'altres fet-la petar... i jo passant via amb mons fills cap al cotxe. Ara ja coneixem la Joncosa de Montmell, on hi hem anat tornant.


Passats uns dies caminava per Tarragona. Era un diumenge després de dinar i massa gent pel carrer no hi havia; en això Tarragona té un punt rural. Just davant d'on s'alçava la caserna de la Guàrdia Civil m'aturen un parell de noies. Eren estrangeres. Em pregunten –en un castellà prou digne– pel convent de clausura de Santa Clara, el darrer que queda a Tarragona. Elles hi havien d'anar. Com que no s'aclarien massa, una treu el mòbil i clica Google Maps: la pantalla assenyala La Joncosa de Montmell. Vaig flipar. Elles tampoc havien sentit a parlar mai d'aquest poble i la Maria Ventosa no crec que hagués parlat mai amb cap dona estrangera.  


Nota: Pel que fa a Mont-roig almenys he pogut documentar un vincle amb la Joncosa del Montmell ja que l'any1706 Rafael de Torrell, cavaller donzell de Mont-roig, pagà un albarà al pagès Joan Vidal, de la Joncosa del Montmell, però potser aquesta sigui una altra història. O no.